diumenge, 19 de febrer de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (29): Guerau de Liost



EL GORG NEGRE
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb veis metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.

T'és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!

En tes riberes s'aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.

Arbres no tens que a ton espill s'aboquin
fora del tronc espellofat d'un roure.
L'aigua que et sobra, com un tel llenega
al gorg de més avall que se't retira.

Un laberíntic corriol, per sota
d'alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.

Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l'esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m'entrà per sempre més a l'ànima.

Guerau de Liost (1878-1933)

(Guerau de Liost, Obra poètica completa. Editorial Selecta)

dimecres, 15 de febrer de 2017

A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (28): Hölderlin



CANT D’HIPERIÓ
Vosaltres feu via allà dalt
en la llum, per un sòl que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides aures dels déus
us toquen lleugeres,
com els dits de l’artista
cordes sagrades.

Sense fat, com l’infant de mamella
adormit, alenen
els celestials!
Castament preservat
en modesta poncella,
els creix en eterna
flor l’esperit.
I els ulls venturosos
miren en tranquil·la
eterna claredat.

Però a nosaltres
no ens és donat de tenir
repòs en cap lloc,
s’assequen, rodolen
els mísers humans
a cegues de l’una
hora dins l’altra,
com aigua de roca
a roca llançada,
anys i anys dins l’incert, daltabaix.

Friedrich Hölderlin (1770-1843)

(Carles Riba, Versions de Hölderlin. Edicions 62)

dimecres, 8 de febrer de 2017

Escriure per llegir millor

De la mateixa manera que el concepte de literatura no ha significat sempre el mateix, també les maneres d’ensenyar-la han variat al llarg del temps. Fins al segle XIX, l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada. El seu estudi es prolongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor. 

Al segle XX, en canvi, la literatura va deixar de ser un model per esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. 

Aquest enfocament acadèmic és un dels factors que més han contribuït a l’aversió que gran part de la població escolar sent per la lectura. La literatura com a disciplina acadèmica, si no se’n té una experiència personal prèvia, no té sentit, i l’enfocament acadèmic contribueix a blocar-ne la possible conversió en experiència personal. Ja tenim el cercle viciós Per a la majoria dels alumnes de tots els nivells educatius la literatura és únicament el que s’ensenya: una assignatura. S’arriba a pensar que les obres literàries han estat escrites amb el fi de ser ensenyades i estudiades, cosa que estalvia de llegir-les i rellegir-les. 

diumenge, 5 de febrer de 2017

Dimarts que ve continuarem amb Montaigne

Ja portem dues sessions amb els Assaigs de Montaigne. Dimarts que ve encara hi continuarem. Després, passarem a una petita antologia de la literatura dels moralistes (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert), que repartiré fotocopiada als assistents. Calcule que començarem el comentari d’El quadern gris el 14 de febrer, o el 21. La veritat és que Montaigne ens està resultant molt suggestiu i em fa la impressió que ens trobem molt a gust amb ell. 

En la primera sessió vam introduir d’una manera general, panoràmica, els Assaigs. Vam intentar explicar, en la mesura que es pot explicar, com Montaigne va poder escriure un llibre tan original, que inaugurava un gènere nou. El tema del seu llibre —«jo mateix sóc la matèria del meu llibre»— no se li va fer evident des del primer moment. Els primers assaigs, de fet, són només un recull d’exemples i màximes comentats de la moral antiga. Pertanyen al gènere de les «lliçons», entenent «lliçó» en el sentit de «lectura», molt cultivat en la seua època. Com la majoria dels escriptors, Montaigne comença imitant els escriptors i els gèneres dominants en el seu temps.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (27): Jaroslav Seifert



CANÇÓ D’AMOR
Sento allò que els altres no senten,
el fregadís d’un peu nu sobre el vellut.

Els sospirs sota el lacre d’una carta,
la vibració d’una corda que no vibra.

Quan de vegades fujo de la gent
veig allò que els altres no veuen.

L’amor que, guarnit de rialles,
s’amaga a les pestanyes dels ulls.

Quan encara té un floc de neu als cabells
ja veig florir una rosa al matoll.

M’ha semblat sentir l’amor que fugia
quan per primer cop uns llavis han besat els meus.

Qui frustrarà, però, la meva esperança?
—ni la por del desengany
no m’allunyarà de tu. Més bell
florirà si més gran és la follia.

Jaroslav Seifert (1901-1986)

(Jaroslav Seifert, El crit dels fantasmes i altres poemes. Llibres del Mall. Traducció de Monika Zgustová)

dissabte, 28 de gener de 2017

L’andante cantabile que va fer plorar Tolstoi

Cap a la ratlla dels cinquanta, Tolstoi va patir una gran crisi personal i moral que el va portar a criticar radicalment la realitat social —política, religiosa, familiar— del seu temps. Alhora, va concebre una mena d’ideologia cristianoanarquista i va renegar de tots els valors que més havia estimat, com l’art i l’orgull nobiliari. Aquesta crisi ja apareix reflectida en Anna Karènina.

El crític rus Boris Eikhenbaum va tractar aquest punt d’inflexió en la vida i en l’obra de Tolstoi com un cas particular de l’evolució que experimenta tot escriptor. Eikhenbaum assenyalava que el pas de la ratlla dels quaranta representa l’entrada en una edat difícil per a qualsevol persona, perquè és el començament de la lenta aproximació, física i psicològica, a la vellesa. A més, en aquesta època un escriptor ha de resoldre la seua posició històrica i el seu destí per segona vegada. Una nova generació està entrant en l’edat adulta i la història posa noves qüestions a l’home madur, que encara està lligat a una època anterior. L’escriptor se sent obligar a fer un balanç de la seua obra, a plantejar-se’n la continuïtat o la direcció que ha de prendre, i ha de reaccionar davant la nova generació, davant les noves tendències i els nous gustos literaris, que el poden deixar de banda. 

diumenge, 22 de gener de 2017

«Madame Bovary» i «Anna Karènina», comparades

George Steiner recordava en el seu assaig Tolstoi o Dostoievski que la comparació entre Madame Bovary i Anna Karènina és una confrontació clàssica de la crítica literària. Tolstoi havia llegit la novel·la de Flaubert abans d’escriure Anna Karènina i alguns van pensar que havia triat el tema de l’adulteri i del suïcidi com una mena de resposta a la novel·la de Flaubert. El fet és que aquesta temàtica, tal com mostren els seus diaris, ja l’havia ocupat des de feia temps i que l’impuls real per escriure la seua novel·la es va produir el gener de 1872, arran del suïcidi d’una dona, Anna Stepànovna Pirogova, prop de la finca de Tolstoi. En tot cas, Anna Karènina va ser escrita amb clara consciència de la seua predecessora. 

Sembla que el primer a establir una comparació entre totes dues va ser Matthew Arnold, que va escriure: «no hem de considerar Anna Karènina com una obra d’art, sinó com un tros de vida. El que la novel·la perd en art ho guanya així en realitat». Henry James, en canvi, va assenyalar que les novel·les de Tolstoi no aconseguien donar una adequada presentació de la vida precisament perquè no tenien aquelles virtuts formals tan ben encarnades en Madame Bovary. Ja tenim constituïts els dos bàndols. Steiner objecta que aquestes dues valoracions estan basades en interpretacions falses. La distinció d’Arnold entre l’«obra d’art» i el «tros de vida» és bastant confusa, mentre que Henry James mostrava una estranya ceguesa davant la forma orgànica de les novel·les de Tolstoi. George Steiner, per la seua banda, ho té molt clar: Anna Karènina és incomparablement la més gran de les dues novel·les pel seu pla, per la seua humanitat i per la seua tècnica. En un pas del seu assaig afirma tranquil·lament que Anna Karènina té una respiració més fonda que Madame Bovary. Això de la respiració més fonda no és que siga precisament un model de precisió i ve a repetir amb altres paraules la valoració de Matthew Arnold. Contra Flaubert, Steiner dictamina que la mediocritat i la grisor del tema ofega la seua novel·la, a pesar de la seua habilitat o de la seua perfecció tècnica, paraules que repeteixen al seu torn l’opinió que tenia el mateix Flaubert al respecte. Mentre l’escrivia, va declarar que encara que fos executada a la perfecció, el resultat només seria passable i no mai bell à cause du fond même. En fi, Vladimir Nabòkov, en el seu Curso de literatura rusa, va concloure eclècticament: «hay más melodía en el poema de Flaubert, que es una de las novelas más poéticas que jamás se han escrito; hay más fuerza en el gran libro de Tolstoi». 

divendres, 20 de gener de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (26): William Wordsworth



EN EL PONT DE WESTMINSTER
Cosa més bella mai no haureu trobat:
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura

la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s’obre al cel i a delicats paisatges,
en l’aire net tot guspireja i llu.

Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.

El riu s’esmuny, com amb un dolç esment;
semblen dormir les cases, oh talment!
I el gran cor poderós reposa encara.


William Wordsworth (1770-1850)

(Marià Manent, Poesia anglesa i nord-americana. Alpha)

dimecres, 18 de gener de 2017

A la setmana que ve començarem amb Montaigne


Ahir vam acabar de comentar Anna Karènina en el curs de literatura universal. Si tinc temps, ja us contaré alguna cosa d’aquesta última sessió en una pròxima entrada. A la setmana que ve introduirem la segona línia del curs, La literatura del jo, amb el tercer llibre dels Assaigs de Montaigne (en la traducció de Vicent Alonso, editada en labutxaca), que és el més interessant i més personal dels tres. Quan acabem, passarem a El quadern gris, de Josep Pla, però abans tractarem també altres escriptors importants que es poden incloure en el que s’ha anomenat la literatura dels moralistes —la flor de la literatura de França, en paraules de Pla—, tots ells descendents per un costat o altre de l’autor dels Essais.

Reconec que la lectura de Montaigne pot presentar alguna dificultat a causa del seu estil sinuós i elíptic. Aquest estil, però, forma part del seu encant. I no us preocupeu. No és imprescindible haver llegit prèviament tot el llibre tercer dels Assaigs per seguir les sessions del curs que li dedicarem. No comentarem sistemàticament els assaigs complets, de cap a cap, ni ganes!, sinó que anirem botant alegrement d’un a altre, aturant-nos en fragments breus que admeten una lectura autònoma, flexible i fragmentària. Ja en parlem dimarts que ve.

diumenge, 15 de gener de 2017

Què és el que produeix el poderós efecte de realisme de les novel·les de Tolstoi?

En les sessions que estem dedicant a Anna Karènina en el curs de literatura universal ens hem preguntat més d’una vegada què és el que produeix el poderós efecte de realisme que Tolstoi aconsegueix en les seues novel·les. Els crítics han caracteritzat sovint aquest realisme com a homèric. Hugo van Hofmannsthal va comentar una vegada que no podia llegir una pàgina d’Els cosacs sense recordar Homer. Segons Gorki, el mateix Tolstoi va dir de Guerra i pau que era com la Ilíada. I va fer la mateixa observació respecte a Infància, adolescència i joventut

Tant en Homer com Tolstoi la realitat és descrita a partir dels sentits. Tacte, vista i olfacte la recreen i l’omplen a cada moment d’una rica intensitat. Entre tots dos i el seu món, però, s’estableix una relació paradoxal. Tots dos són omniscients i omnipresents, però al mateix temps es troben deslligats del món que descriuen, impassiblement i implacablement objectius. A més, el realisme literari d’Homer i Tolstoi és immanent: presenta un món arrelat en la veracitat dels nostres sentits, del qual Déu es troba absent.

Evidentment, els procediments que Tolstoi fa servir per representar la realitat van molt més enllà del realisme homèric. El crític formalista rus Viktor Sklovski va assenyalar que l’estratègia principal de Tolstoi com a novel·lista consistia a descriure un objecte o una situació com si el veiés per primera vegada. Es tractava de no dir mai les coses pel seu nom, sinó de desintegrar sempre una acció o objecte complex en els seus components individuals, com ara quan Tolstoi escriu «un tros de tela en un pal» per a referir-se a una «bandera». Els detalls que ofereix no són fets culturals complexos, sinó àtoms d’experiència. Aquest mètode atomitzador i disseccionador, una forma del que Shklovki anomenava estranyament, desenganxa les etiquetes que l’hàbit i la convenció social han aplicat al món, i caracteritza fortament el realisme de Tolstoi. 

diumenge, 8 de gener de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (25): François Villon



BALADA DE LES DAMES DEL TEMPS PASSAT
Digueu on o bé en quin país
viu Flora, la bella romana,
Arxipiada o bé Taïs,
que li fou cosina germana,
Eco, que quan crideu contesta
enllà d'un riu o d'un estany
i que fou bella sense mida?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

On és la prudent Eloïsa,
per qui va ser castrat i frare,
a Saint Denis, Pere Abelard?
Pel seu amor passà tal prova.
I així mateix, on és la reina
que va ordenar que Buridan
fos llançat dins un sac al Sena?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

La reina Blanca, com el lliri,
que cantava amb veu de sirena,
Berta, Alícia o Beatriu,
Haremburgis, nascuda al Maine,
i Joana, la de Lorena,
que fou cremada a Rouen,
on són, oh Verge Sobirana?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

Príncep, no pregunteu on paren
ni avui ni la setmana entrant.
Us remeto a aquesta tornada:
Què s'ha fet de les neus d'abans?

François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)

dimarts, 3 de gener de 2017

Una terrible tempesta braolava i xiulava entre les rodes dels vagons

Els capítols 29, 30 i 31 de la primera part d’Anna Karènina marquen el veritable inici de la relació entre Anna i Vronski. Anna Karènina havia acudit a casa del seu germà, Stiva, a Moscou, per posar-hi pau, ja que la muller d’aquest li havia descobert una infidelitat i no volia saber-ne res. Irònicament, tenint en compte el que passarà després en el seu cas, Anna aconsegueix la reconciliació del matrimoni i, acomplerta la seua missió, agafa el tren per tornar a casa, a Sant Petersburg. Durant l’estada amb el seu germà, ha conegut Vronski, que ha pres el mateix tren. I no per casualitat. 

Una vegada instal·lada al vagó, Anna s’embolica les cames amb una manta i es posa a llegir una novel·la anglesa. Però no pot concentrar-se. La distreuen la gent que va amunt i avall, els sorolls del tren que es posa en marxa i la neu que topa contra el vidre de la finestra. Hi ha una tensió entre l’espai del vagó, càlid i confortable, protector, i el brogit del món exterior. La tempesta de neu és un símbol de la passió que pren força ben endins de l’ésser d’Anna, que acaba deixant el llibre. Aleshores, «passà el tallapapers pel vidre. Després s’aplicà a la galta aquella superfície llisa i freda i mancà poc que no es posés a riure de la joia que tot d’una va abassegar-la sense motiu». El tallapapers es pot considerar com un detall que significa la possibilitat destructiva de la passió, especialment en un context que és clarament sexual.

diumenge, 1 de gener de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (24): Catul


Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s'ha esvanit, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc, insensat; i, si ella fuig, no li vagis al darrere ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, dolenta! Quina vida t'espera! ¿Qui et vindrà ara a veure? ¿Qui et trobarà bonica? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.

Catul (84 aC – aprox. 54 aC)

(Catul, Poemes. Quaderns Crema. Traducció d’Antoni Seva)

dijous, 29 de desembre de 2016

Com si un excés d’alguna cosa omplís el seu ésser

En l’última sessió de l’any del curs de literatura universal vam reprendre el comentari d’Anna Karènina. No l’hem acabat encara, de manera que el continuarem el pròxim 10 de gener. Calcule que li haurem de dedicar entre dues i tres sessions més. 

En el capítol 17 de la primera part, Stiva i Vronski es troben a l’estació. Stiva ha anat a esperar Anna, a qui ha cridat perquè intente posar pau en el seu matrimoni. Vronski ha anat a esperar la seua mare. Les dues dones han fet plegades el viatge des de Sant Petersburg a Moscou i la mare de Vronski ha quedat encantada amb Anna. Ja tindrà temps de canviar d’opinió.

Els trens juguen un paper fonamental en la novel·la. A Tolstoi li fan falta per traslladar els seus personatges amunt i avall, i per posar-los en contacte entre ells. A més, tenen un fort sentit simbòlic. Encarnen el mal de la civilització i el terror de la passió. Prenen una mena de paper sinistre des del principi fins al final. La primera vegada que veiem Anna és baixant d'un tren. L’última, quan se suïcida tirant-se a les vies. En aquest capítol 17 la descripció de l’arribada de la locomotora expressa una fatalitat opressiva, ineluctable i inquietant: «en efecte, la locomotora xiulava al lluny. Al cap d’uns quants minuts l’andana s’estremí, i esbufegant amb glopades de vapor que la gelada empenyia cap a sota, arribà la locomotora —conduïda per un maquinista encorbat, ple d’abrigalls i amb la cara glaçada— amb un moviment lent i rítmic de la roda del mig; darrera el tènder, anà atansant-se, cada vegada més lentament i fent tremolar l’andana, un vagó amb els bagatges i amb un gos que udolava, i, finalment, estremint-se abans d’aturar-se, arribaren els vagons de passatgers». Fixeu-vos en aquests verbs insistits: «s’estremí», «fent tremolar», «un gos que udolava», «estremint-se abans d’aturar-se».