divendres, 23 de juny de 2017

La literatura universal presentada en tuits de 140 caràcters

S’ha convertit en un motiu recurrent atribuir l’escàs entusiasme que la majoria de la població mostra pels llibres a l’existència d’Internet i, més concretament, a l’èxit de les xarxes socials. La gent no llegeix llibres, es diu, perquè prefereix passar-se el temps xatejant, penjant fotos que consideren divertides en Facebook o Instagram, o rebotant una notícia o altra en Twitter. I com que la lectura que es practica en Internet és de caràcter espasmòdic i fragmentari, malacostuma els seus usuaris, els quals troben que la lectura de llibres demana un esforç excessivament sostingut i concentrat. Per si no fos poc, diversos estudis rigorosament científics ens recorden de tant en tant que llegir tal com es llegeix en la xarxa produeix danys irreversibles en les modestes xarxes neuronals dels nostres cervells, la qual cosa ens incapacita per a la lectura de qualsevol text que tinga més dels 140 famosos caràcters. Ja tenim identificat el culpable, doncs. Ja estem tranquils.

La tranquil·litat, però, es basa en unes premisses una mica ingènues, com ara pensar que va existir una edat d’or de la lectura que va interrompre l’aparició d’Internet, o que si la gent no estigués tan absorbida en les xarxes socials dedicaria el temps lliure corresponent a la lectura, preferentment de clàssics venerables. S’oblida, o s’ignora, que Internet facilita enormement l’accés als llibres, i per tant, a la lectura, que els diversos canvis de suport han ampliat l’espectre de l’activitat que denominem lectura, i que hi ha molta gent que comparteix el que llegeix en les xarxes socials, per no parlar de l’ús que en fan editors, autors i llibreters al servei de la promoció literària.

dimecres, 21 de juny de 2017

Antonio Machado, Josep Carner i la serp blanca


Ho he comentat sovint, i ho vaig explicar fa temps en una entrada: per què el meu blog es diu la serp blanca. La idea de titular-lo així em va venir d’un vers de Josep Carner, que apareix en el poema «De lluny estant», del llibre Absència: «el camí —la serp blanca i somrient». Una vegada, una alumna em va dir que hi ha un conte dels germans Grimm que porta aquest mateix títol. No ho sabia, però em va alegrar la concidència.

Fa uns dies, Ramon Torné Teixidó, hel·lenista, traductor i autor de diversos estudis sobre la tradició clàssica i l’humanisme, autor també de Daidalea, un dels meus blogs preferits, em va escriure per dir-me que havia trobat el títol del meu blog en un poema d’Antonio Machado, del llibre Soledades (1907). Concretament, en aquests dos versos del poema XI: «el camino que serpea / y débilmente blanquea». Ací teniu el poema complet:

diumenge, 18 de juny de 2017

Una novel·la de Schnitzler: antisemitisme, sionisme, autoodi

Lectura de la novel·la d’Arthur Schnitzler, Camino a campo abierto (Der weg ins Freie), editada en castellà per El olivo azul. Publicada el 1908, té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Lectura ràpida, amb interès. La novel·la a penes té argument: simplement els personatges es visiten els uns als altres perquè l’autor puga redactar una sèrie de diàlegs. És pràcticament l’únic procediment que fa servir Schnitzler perquè els personatges parlen entre ells: la visita. Queda massa insistit. El més interessant de la novel·la són les observacions de Schnitzler, expressades sovint en forma aforística, que posa en boca dels diversos personatges. L’aforisme, un altre procediment insistit, i inversemblant en la conversa. El pes que té en la novel·la l’anàlisi psicològica reforça la morositat de la història. 

Schnitzler focalitza el narrador, com és habitual, en el personatge protagonista —Georg— , cosa que ressalta el silenci d’Anne, pacient, esperant que els esdeveniments arriben a terme, sense forçar res, sense enganyar-se tampoc. La perplexitat de Georg en veure que els altres s’adonen abans que ell mateix que la seua relació amb Anne ha acabat. La tendència a postergar tot allò que és incòmode, desagradable, tot allò que representa treball i compromís. També, la seua incapacitat de reconèixer de bones a primeres els seus veritables sentiments, perquè no pot acceptar l’egoisme frívol com el motiu que guia el seu comportament. I el conflicte que pateix entre reprimir el propi impuls o ferir els altres. L’espontaneïtat i la sinceritat són complicades perquè els altres ens importen. 

divendres, 16 de juny de 2017

Blog de l’Any Joan Fuster


La Secció d’Ensenyament d’ACPV, dins del marc de la declaració de l’any 2017 com a «Any Joan Fuster», en commemoració del 25è aniversari de la seua mort, ha obert el blog Any Joan Fuster amb l’objectiu de facilitar una plataforma d’intercanvi de propostes didàctiques sobre l'obra d'aquest escriptor. Els promotors del blog conviden «a tothom que hi tinga alguna cosa a dir sobre experiències “pedagògiques” fusterianes a participar en aquesta conxorxa cívica de lectura i de divulgació del pensament del nostre assagista més important, per a la qual cosa només ha de posar-se en contacte amb els editors i fer-los arribar la seua proposta».

De moment, hi ha penjats tres treballs ben atractius: Aproximació a la poesia de Joan Fuster, per Toni Espí, i Aprofitar els arguments de l’adversari, una arma fusteriana i L’assaig fusterià a partir de l’article «Amor», tots dos per Tomàs Llopis.

divendres, 9 de juny de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (38): Baudelaire



EL CREPUSCLE DEL MATÍ
La diana cantava dintre de les casernes,
i el ventet del matí bufava les llanternes.

A l'hora en què l'eixam dels somnis malfaents
torça sobre el coixí els bruns adolescents;
quan, com un ull sangós que belluga i palpita,
el llum és una taca vermella sobre el dia;
quan l'ànima, cansada d'un cos esquerp, feixuc,
imita les baralles del nou dia i el llum.
Com una cara amb llàgrimes que les brises eixuguen,
l'aire és ple del calfred de les coses que fugen,
i a l'home el cansa escriure i a la dona estimar.

Aquí i allà, les cases anaven fumejant.
Les dones de la vida, amb la parpella lívida,
badant la boca, el seu estúpid son dormien;
les captaires, els pits gelats i secs penjant,
bufaven els tions i es bufaven les mans.
Era l'hora en què, enmig del fred, de la misèria,
les que van de part senten que els seus dolors s'agreugen;
com un sanglot tallat per escumosa sang,
estripava el cel gris el cant llunyà del gall;
una mar de boirines banyava els edificis,
i cents d'agonitzants, als seus racons d'hospici,
roncaven la ranera i els singlots de la mort.
Retiraven els cràpules, derrotats per l'esforç.

L'aurora, tremolant, amb vestit rosa i verd
lentament avançava sobre el Sena desert,
i l'ombrívol París empunyant la seva eina,
fregant-se els ulls de vell, ja tornava a la feina.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)

dimarts, 6 de juny de 2017

Bakhtín sobre Dante

Revisant els documents desats al Google Drive, veig que encara tinc pendents de resumir algunes de les observacions crítiques que més em van interessar de Teoria i estètica de la novel·la de Mikhaïl Bakhtín (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela), com ara les dedicades a la Divina Comèdia. S’assemblen bastant al que diu Erich Auerbach en els seus estudis sobre Dante (vegeu Erich Auerbach sobre Dante). 

Bakhtín assenyala que la influència del que ell anomena la vertical medieval del «més enllà» és excepcionalment forta en obres com el Roman de la Rose i, especialment, la Divina Comèdia, en què tot el món espaciotemporal està sotmès a una interpretació simbòlica. Aquestes obres es presenten com unes «visions». El temps real de la visió i la seua coincidència amb un moment precís del temps biogràfic i històric (el temps de la vida humana) tenen un caràcter purament simbòlic. El sentit del que s’ha «vist», per tant, és intemporal. Així i tot, el més remarcable d’aquestes obres és que es fonamenten en una percepció molt aguda de les contradiccions del seu temps i, en definitiva, de la fi d’una època. D’aquí l’aspiració a fer-ne la síntesi crítica, la qual cosa exigeix que estiga present en l’obra, de manera prou completa, tota la diversitat contradictòria d’aquell temps. 

diumenge, 4 de juny de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (37): Baudelaire



EL CREPUSCLE DEL VESPRE
Ja és aquí el vespre màgic, amic dels delinqüents;
arriba com un còmplice, amb pas de llop; el cel
es tanca lentament com una alcova immensa,
i l'home impacient es converteix en fera.

Oh vespre, amable vespre, tan desitjat per qui
té uns braços que podrien jurar, sense mentir:
avui hem treballat! És el vespre el que calma
els esperits menjats per un dolor salvatge,
tant el savi tossut amb el cap carregat,
com l'encorbat obrer que retorna al seu jaç.
I, mentrestant, per l'aire, malaltissos dimonis
es desperten mandrosos, com homes de negocis,
i colpegen, volant, els ràfecs i els batents.
A través de clarors maltractades pel vent,
la Prostitució pels carrers es propaga;
igual que un formiguer, va sortint dels seus antres,
obrint-se a tot arreu camins dissimulats,
com ho fa l'enemic que intenta un cop de mà;
es mou per les entranyes de la ciutat fangosa,
com un cuc roba a l'Home l'aliment que ell devora.
Aquí i allà se senten moltes cuines xiulant,
els teatres clapint, les orquestres roncant;
a les taules de fonda, la juguesca s'imposa,
i estan plenes de meuques i pillets, els seus còmplices,
els lladres, que no tenen treva ni pietat,
aniran, ells també, a treballar aviat,
i hàbilment forçaran portes i caixes fortes
per viure bé uns quants dies i vestir les xicotes.

Recull-te, ànima meva, en un moment tan greu
i fes orella sorda a aquest bruelament.
És l'hora en què els dolors dels malalts són més agres!
La Nit fosca els agafa pel coll; està acabant-se
el seu destí i s'acosten a l'abisme comú;
l'hospital es va omplint dels seus sospirs. —Més d'un
ja no vindrà a buscar la sopa perfumada,
al vespre, vora el foc i una ànima estimada.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)

dimarts, 30 de maig de 2017

Un comentari de Borges sobre la forma de la Divina Comèdia



Al FNAC, fullege un volum molt gruixut de Adolfo Bioy Casares, una selecció dels seus diaris, que recull els fragments en què apareix Borges (Adolfo Bioy Casares, Borges. Destino). En una de les entrades, Borges hi fa referència a la topografia de la Divina Comèdia, que és de fet la seua forma literària, i diu que és com una mena de moble amb molts calaixos. Cada cosa es troba col·locada i ordenada al seu lloc. Borges considera que aquesta forma és molt superior a la que proporcionen els esquemes argumentals en què es basen la majoria de les novel·les. Diu que mai no ha pogut acabar del tot Els germans Karamàzov, perquè es confonia amb els personatges. La forma de la Divina Comèdia, en canvi, la troba més convincent. Supose que també agraïa el seu valor mnemotècnic. Per a un lector cec, com Borges, aquesta qualitat devia ser enormement important. Borges al·ludeix també, amb menyspreu, al Quixot. Afirma que la novel·la de Cervantes adopta la forma rutinària de l’acumulació d’aventures. El lector no hi troba la forma copsada tot d’una, en una sola i àmplia visió genial, com en l’obra de Dante.

dissabte, 27 de maig de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (36): Czesław Miłosz



LA CAIGUDA
La mort d’un home és com la caiguda d’un país poderós
que havia tingut exèrcits combatius, capitans i profetes,
i rics ports, i vaixells en tots els mars,
però que ara a ningú no ajuda, amb ningú fa aliances.

Perquè les seves ciutats són buides, la població disseminada,
els cards han cobert els seus camps que abans donaven collites,
la seva vocació ha caigut en l’oblit, la llengua s’ha perdut,
un dialecte rural en algun lloc de muntanyes inaccessibles.

Czesław Miłosz (1911-2004)

(Czesław Miłosz, Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000. Proa. Traducció de Xavier Farré)

dissabte, 20 de maig de 2017

Un dia a la Vall de Gallinera

Dissabte de la setmana passada, com vaig anunciar en aquest blog, vaig fer una conferència a l’ajuntament de la Vall de Gallinera, invitat amablement per Ignasi Mora, dins dels actes de la I jornada literària a la Vall de Gallinera. La Vall de Gallinera és un municipi de la Marina Alta que comprèn vuit nuclis: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai (deshabitat) i Benissili. L’ajuntament està situat a Benialí.

Vam eixir de matí de Polinyà i vam anar fins a Oliva. Allí vam agafar la desviació a Pego i abans d’entrar-hi ens vam desviar cap a l’Atzúbia. Passada aquesta població, comença la Vall de Gallinera. Ara està molt verda i molt bonica, perquè enguany ha plogut bastant. Com que conduïa jo, no em vaig poder fixar bé en el paisatge. Llàstima! Massa feina tenia amb les corbes i els ciclistes. 

Vam anar directament a Alpatró, on Ignasi Mora ens havia reservat una habitació en la casa rural Sastre-Seguí. Allí ens estava esperant. Hi vam deixar l’equipatge i Cristina, la propietària, ens va ensenyar una mica la casa, molt gran, situada enfront de l’església del poble. Estava netíssima i conserva molts mobles antics. A dins de la casa, amb molts racons agradables, hi ha una almàssera d’oli. Teníem a la nostra disposició, al primer pis, una habitació ben gran, amb cambra de bany, i al costat una saleta amb dos sillons orellers per llegir amb tota tranquil·litat. M’hi hauria instal·lat una temporadeta.

Però ens en vam anar de seguida a Benissivà, on viu Ignasi Mora des de fa vint-i-vuit anys. Mentre esperàvem que es fes l’hora de dinar, ens vam asseure en una terrassa amb una vista molt bona sobre la Serra Foradada, verda i grisa. A l’altra banda, un petit corriol de terra blanca s’enfilava entre les oliveres. Des del primer moment, mentre anàvem parlant, em va colpir la sensació de silenci. El silenci sempre sorprèn.

diumenge, 14 de maig de 2017

Algunes paradoxes de Kleist

El 1810, Heinrich von Kleist, que fins aleshores havia viatjat sense descans, va intentar establir-se a Berlín. Al cap de poc, hi va fundar els Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. En un dels nombrosos escrits breus que va redactar per a aquest diari, titulat Un principi de la crítica més elevada, hi sostenia que cal més geni per elogiar una obra d’art mediocre que una de perfecta amb aquestes paraules: «a la natura humana, bellesa i veritat li resulten evidents en primeríssima instància; i així com les frases més sublims són les més fàcils d’entendre (només el que és minuciós costa de comprendre), així també el que és bell agrada fàcilment: només el gaudi d’allò defectuós i amanerat requereix esforç. Una obra d’art reeixida conté bellesa amb tanta puresa que salta a la vista de qualsevol que estigui en bon seny; en una de mediocre, en canvi, la bellesa està barrejada amb tants elements casuals i, fins i tot, contradictoris, que, per depurar-la, cal un judici molt més penetrant, una sensibilitat més fina i una imaginació més viva i experimentada; en definitiva: cal més geni». 

La veritat és que els arguments de Kleist es podrien invertir fàcilment, com sol passar en els enunciats paradoxals. L’experiència demostra que la majoria de la gent admira allò que és més previsible i més convencional, més «amanerat», si no més «defectuós» i «mediocre». La «bellesa i la veritat», en canvi, solen tenir una entrada difícil i no solen ser especialment evidents. Com a mínim, la veritat. A més, i aquí hi ha la trampa principal, Kleist juga amb uns conceptes —«bellesa i veritat»—, que són qualsevol cosa excepte obvis. No els defineix en cap moment. 

divendres, 12 de maig de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (35): Josep Carner



COR FIDEL
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l'Impossible cara tendra.—
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d'aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d'on ve l'inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.—
Veig l'últim monument en l'enderroc.

Jo pujaré, sense replans d'espera,
cap al camí de l'alba fugissera
pel tros d'escala que no mena enlloc.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

dimecres, 10 de maig de 2017

Dissabte que ve faré una conferència a la Vall de Gallinera

Dissabte que ve, 13 de maig, a les 18,30h, faré una conferència a l’Ajuntament de la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Il·lustraré la meua intervenció amb comentaris d'obres de diversos autors de la literatura universal, com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac.

Aquest conferència s’inclou en el marc de la I Jornada literària a la Vall de Gallinera. Aquí teniu el programa d’actes:





dissabte, 6 de maig de 2017

D’Homer a Tolstoi: una xarxa de relacions creuades


En l’última sessió del II Curs de literatura universal a l’Octubre, vaig fer una recapitulació del que han estat les vint-i-cinc sessions d’aquest curs. En primer lloc, vaig recordar tots els llibres que hi hem llegit i comentat. Il catalogo è questo:

Odissea (Bíblia, Dante, Riba, Kavafis, Bellay, Ritsos, Carner)
Tolstoi, Anna Karènina
Montaigne, llibre III dels Assaigs (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert, Valéry)
Josep Pla, El quadern gris (d’Ors, Fabra, Verdaguer, Guerau de Liost, Carner, Sagarra, Fuster)
Èsquil, Agamèmnon. Fundació Bernat Metge. Traducció de Carles Riba
William Shakespeare, El rei Lear. Traducció de Joan Sellent
William Shakespeare, La tempestat. Editorial Selecta. Traducció de Josep Maria de Sagarra

Entre parèntesi, hi he anotat els autors dels quals també hem llegit alguns textos. Totes aquestes obres les hem comentat, és clar, separadament, però al mateix temps les hem relacionat entre elles a partir de diferents fils temàtics i estilístics. Vam començar amb l’Odissea, un dels textos fundacionals de la literatura occidental, considerat pel crític italià Pietro Citati com una enciclopèdia del relat, que es va llegir des de molt aviat en clau simbòlica com una imatge de l’experiència humana. Al començament del cant I s’hi al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia.

dimarts, 2 de maig de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (34): Dante Alighieri



TAN GENTIL APAREIX I HONESTA TANT…
Tan gentil apareix i honesta tant
la dona meva quan algú saluda,
que tota llengua es torna, trement, muda,
i els ulls no gosen de seguir mirant.

Ella camina, quan se sent lloar,
benignament d'humilitat vestida;
sembla que sigui una cosa sorgida
com miracle que el cel en terra fa.

Es mostra tan plaent a qui la mira
que pels ulls dóna una dolcesa al cor
que comprendre no pot qui no la prova:

i sembla que als seus llavis, dolç, es troba
un alè suavíssim ple d'amor
que va dient a l'ànima: sospira.

Dante Alighieri (1265-1321)

(Poesia italiana. Edicions 62. Traducció de Narcís Comadira.)