dissabte, 19 d’agost de 2017

Una defensa de l’escepticisme

Lectura de la Investigació sobre l’enteniment humà, de David Hume. Crec que Fuster no va citar mai Hume en els seus escrits. M’estranya, perquè els punts de vista del filòsof escocès, antimetafísics i desconfiats davant les trampes verbals del llenguatge filosòfic, li haurien agradat. En la Investigació hi ha una defensa de l’escepticisme —d’un escepticisme raonable o moderat— que complementa o reforça aquell apunt per a una apologia de l’escepticisme publicat per Fuster en Diccionari per a ociosos

Hume comença criticant els inconvenients de la filosofia a l’hora de regular o guiar el comportament humà. Escriu que «la dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l’extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d’una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d’afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural». És a dir, que bona part dels enfocaments filosòfics no serien més que racionalitzacions a posteriori —viciades, per tant— de les nostres tendències i prejudicis. Humà, massa humà.

Així, diu Hume, «mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugissera de les riqueses i els honors, qui sap si estem adulant tota l’estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d’ensarronar-se amb una indulgència total i sense cap mena de control». 

Hume, però, troba que hi ha una classe de filosofia que no sembla gens propensa a aquesta inconveniència i que, com que «no topa amb la desenfrenada passió de la ment humana, no pot barrejar-se amb cap predisposició o afecció naturals». Es tracta de la filosofia escèptica o de l’Acadèmia. (Hume contraposa aquí l’escepticisme moderat de l’Acadèmia platònica a l’escepticisme radical de Pirró.) «Els acadèmics —diu Hume— parlen sempre del dubte i la suspensió del judici, del perill de les determinacions precipitades, de reduir a límits molt estrets les investigacions de l’enteniment i de renunciar a totes les especulacions que no entrin dintre els llindars de la vida i la pràctica comunes. Res, doncs, no pot ésser més contrari a la indolència supina de la ment, a la seva arrogància temerària, a les seves grans pretensions i a la seva credulitat supersticiosa, que aquesta filosofia. Constreny totes les passions, llevat de l’amor a la veritat; i ni aquesta passió és duta, ni pot ser-ho, a extrems massa alts. Per tant, sobta que aquesta filosofia, que en gairebé tots els casos ha d’ésser inofensiva i innocent, sigui objecte de tants de retrets i vilipendis infundats. Potser, però, és la mateixa circumstància que la fa tan innocent, la que principalment l’exposa a la malvolença i al ressentiment públics. Per no afalagar les passions irregulars, guanya pocs partidaris; per oposar-se a tants de vicis i bogeries, aixeca contra ella una munió d’enemics, que la blasmen com a llibertina, profana i irreligiosa.»

dimarts, 15 d’agost de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (44): Kavafis



ABANDÓ
Era extraordinàriament sensible i molt intel·ligent,
i un jove de molt bona societat,
per agafar-se com una tragèdia,
—hauria estat ridícul— el seu abandó.
Per altra banda, quan el seu amic li digué:
«El nostre amor serà per sempre», tant l'un
com l'altre sabien que era quelcom convencional.
Després del cinema i dels deu minuts
que passaren al bar, una nit se'ls encengué
el desig als ulls i a la sang,
van marxar plegats i es van dir allò de «per sempre».

Aquell «per sempre» durà, però, tres anys.
Molt sovint dura encara menys.

Era extraordinàriament sensible i molt intel·ligent
per agafar-s'ho com una tragèdia,
i, a més, bellíssim —de rostre i de cos—
per sentir-se ferit en el seu orgull carnal.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Jardins de Samarcanda. Traducció d’Eusebi Ayensa)

diumenge, 13 d’agost de 2017

Dos llibres junts



En acabar de llegir Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, vaig deixar el volum al mateix prestatge on tinc la Literatura catalana contemporània de Fuster, al seu costat. El fullege i el consulte sovint. Amb el de Picon crec que a partir d’ara faré igual. Em sembla que aquest llibre de Picon va servir de model a Fuster per al seu, en part si més no.

divendres, 11 d’agost de 2017

Com diferenciar una obra filosòfica d’un assaig

En el capítol titulat Philosophes et essayistes après 1945, del seu Panorama de la nouvelle littérature française, Gaëtan Picon remarca que després del 1945 la filosofia es troba una mica pertot —en la novel·la, en el teatre, en el cinema—, no únicament en els tractats per a especialistes, i que la filosofia dominant després del 1945 difereix de la filosofia clàssica en el sentit que és, en totes les seues formes, una filosofia de l’existència més que no una filosofia del coneixement: comporta una noció de l’home més que una representació de l’univers. 

L’objectiu de Picon en aquest capítol no és presentar un retaule de la filosofia d’aquell període. La filosofia li interessa només quan pren la forma del pensament i rebutja l’exposició sistemàtica per adoptar l’aspecte més flexible de l’assaig. Però no sempre és fàcil distingir entre una obra filosòfica i un assaig. Per a Picon hi ha, d’entrada, una qüestió de forma: el filòsof posa l’accent en el distanciament, en l’objectivitat. L’assagista, en la complicitat. Un assaig té existència literària si una passió singular el governa i el marca: no hi ha assaigs valuosos sense estil. També és una qüestió d’orientació. Hi ha problemes que són de caràcter tècnic i que són impropis de l’assaig: els que no hauríem inventat nosaltres mateixos, com deia Valéry, els que no es descobreixen en l’experiència immediata de l’home. La filosofia pot respondre només a una interrogació de la intel·ligència. Tot assaig respon a una interrogació de la vida. 

En un altre pas, Picon insisteix que el que trobem en les obres que, en sentit estricte, mereixen el nom d’assaigs i provenen indiscutiblement no de la filosofia, sinó de la literatura, és un pensament no sistemàtic i un enfocament estilístic particular —escriptura i pensament sent inseparables— i també, sens dubte, una més gran independència davant les normes que accepta la reflexió teòrica en cada moment històric.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Un panorama de la literatura francesa del segle XX

Lectura de Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, un dels llibres que m’havia reservat per a aquestes vacances d’estiu. Escrit el 1948 i revisat el 1957, és una aproximació crítica de gran categoria a la literatura francesa des del 1930 al 1970, amb síntesis excel·lents sobre Bernanos, Malraux, Céline, Sartre, Camus, Genet, Bréton, Aragon, Michaux, Artaud… El primer capítol, titulat Les derniers classiques, està dedicat a Proust, Valéry, Gide i Claudel. Picon diu de Proust que ha deixat una obra que és per al segle XX el que els Essais de Montaigne van ser per al XVI: una summa de la reflexió humana alhora que un exemple d’art perfecte. 

Gaëtan Picon (1915-1976), juntament amb Erich Auerbach i Lionel Trilling, és un dels meus crítics de referència. La seua contribució a la Histoire des littératures, dirigida per Raymond Queneau i publicada per Gallimard en tres gruixuts volums, ha estat impagable per a les meues classes de literatura universal. L’estil de Picon és sec i precís, dens, concentrat, sense palla. Picon no exposa informacions prèviament recopilades. Tot el que escriu ha estat profundament meditat. La crítica literària era per a ell, sobretot, un exercici d’intel·ligència. 

Mentre llegia aquest Panorama no podia deixar de preguntar-me fins a quin punt tots aquests autors revisats per Picon són llegits, encara, per qualsevol lector culte. Eren els referents literaris actuals, immediats, de la generació de Fuster o de la del meu pare. Quanta gent té avui el francès com a llengua de lectura habitual?

diumenge, 6 d’agost de 2017

Llegir, ara que tinc temps i fa tanta calor

Els lectors habituals solem fer projectes molt ambiciosos de cara a l’estiu. Aprofitant que són les vacances més llargues de l’any, reservem per a aquest període una sèrie d’obres ben gruixudes que, a més, demanen un esforç especial de concentració. Tant se val. Un d’aquests llibres que he decidit començar són les Leçons de musique, de Pierre Boulez, un volum de més de set-centes pàgines, que recull els cursos que va impartir entre el 1976 i el 1995 al Collège de France. Les dimensions del volum i les matèries tractades imposen d’entrada. He començat per l’última part, que porta per títol La mémoire, l’écriture et la forme. A pesar de la seua densitat i del seu nivell d’abstracció, el lector té la sensació que l’escriptura de Boulez, tan clara i precisa, tan intel·ligent, l’impulsa endavant. Moltes de les seues reflexions sobre la música, que es poden extrapolar als altres camps de l’activitat artística, m’omplen d’entusiasme. Ja veig que per a llegir bé aquest llibre hauré de redactar algunes notes sobre els punts que més m’estan interessant, que aniré publicant en el blog. No serà fàcil.

Algunes altres obres extenses que m’havia reservat per a aquest estiu, que em vénen al cap ara mateix, són: la correspondència de Stendhal, la de Flaubert, els diaris i la correspondència de Tolstoi. I dues novel·les llargues: Los virreyes, de Federico de Roberto, i Vanity Fair, de Thackeray. Procure combinar la lectura d’aquestes obres llargues amb d’altres de mést breus, i així em faig la il·lusió d’estar llegint molt, com ara Esborranys i poemes inacabats, de Kavafis, en traducció d’Eusebi Ayensa, i Tres contes, de Truman Capote, traduïts per Quim Monzó. L’últim d’aquests relats, El convidat del dia d’Acció de Gràcies, és extraordinari. M’agradaria llegir-lo i comentar-lo amb els meus alumnes del curs de literatura universal a l’institut.

Aquest estiu està fent molta calor. Els vents del sud, persistents, carregats d’humitat, em desfibren i em lleven les ganes de fer res. Excepte llegir. Per a mi, és l’últim reducte.

divendres, 4 d’agost de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (43): Bertolt Brecht



DE LA NOIA OFEGADA


                         1
Quan la noia ofegada anava baixant
dels torrents cap als rius d'aigües manses,
l'òpal del cel lluïa meravellós
com una carícia sobre el cadàver.

                         2
Líquens i algues li penjaven de tot el cos
i a poc a poc va augmentar el seu pes.
Freds, els peixos li nedaven entre els genolls.
Plantes i bèsties li feien difícil el descens.

                         3
I a la tarda el cel era fosc com el fum
i de nit les estrelles la llum mantenien.
Però aviat clarejava, perquè hi hagués
encara per a ella el matí i el capvespre.

                         4
Quan el seu cos pàl·lid dins l'aigua es va anar podrint,
passava que (molt lentament) Déu l'anava oblidant.
Primer la cara, després les mans i finalment els cabells.
I es va confondre amb la molta carronya que els rius arrosseguen.

Bertolt Brecht (1898-1956)

(Bertolt Brecht, Devocionari domèstic. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa)

divendres, 28 de juliol de 2017

Biografia energètica i biografia analítica

Aprofite les vacances, entre altres coses, per acabar de posar en net les notes que vaig prendre de Teoria i estètica de la novel·la del crític rus Mikhaïl Bakhtín (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela), una mina de referències i d’observacions crítiques. Ja n’he publicades algunes en el blog. Aquesta està dedicada a resumir el que assenyala Bakhtín sobre la concepció de la personalitat humana durant l’antiguitat clàssica, i també la diferenciació que estableix entre els dos tipus de biografia que, segons ell, es van constituir durant aquest període. 

Per a Mikhaïl Bakhtín, una particularitat fonamental de la representació de l’home en l’art i la literatura clàssics és la seua total extroversió. La figura humana tal com la concep l’antiguitat clàssica no conté cap nucli inaudible o invisible: està tota abocada a l’exterior. No hi havia, no hi podia haver, res d’íntim, de privat, de personal i secret, d’introvertit. Aquest home, obert per totes bandes, no guardava res per a ell sol. Només en les èpoques hel·lenística i romana, els àmbits muts i invisibles del caràcter van començar a deformar, molt lentament, aquesta imatge. 

A partir d’aquesta concepció de la personalitat humana, tota determinada per la vida pública, es van constituir dos tipus de biografia. La primera es pot anomenar energètica. Està basada en el concepte aristotèlic de l’energia. L’existència i l’essència de l’home no constitueixen un estat, sinó una acció, una força activa. Aquesta «energia» és precisament la manifestació del caràcter en els actes i en les expressions. Aquestes accions, aquests mots i altres formes d’expressió no apareixen únicament com una simple exteriorització de l’home, com una manifestació interna del caràcter, sinó que aquestes manifestacions són justament la quintaessència d’aquest caràcter, que no existeix fora de la seua «energia». Sense l’exteriorització, el caràcter no posseeix la plenitud de la realitat i de la vida. Com més gran és la seua expressivitat, més gran és el seu ésser. 

diumenge, 23 de juliol de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (42): Hebbel



CANÇÓ NOCTURNA
Nit que brolla i que s'acreix,
plena de llums i d'estels:
a les eternes distàncies,
digues, què s'ha despertat!

Cor encogit dins el pit,
vida que augmenta i s'inclina,
immensa, sento que es mou
i que la meva desplaça.

Son, t'apropes en silenci,
com la dida va a l'infant,
i entorn de la minsa flama
fas un cercle protector.

Christian Friedrich Hebbel (1813-1863)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dimecres, 19 de juliol de 2017

Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul»


Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.

Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.

Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

diumenge, 16 de juliol de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (41): Hofmannsthal



BALADA DE LA VIDA EXTERIOR
I van creixent infants amb ulls pregons
Que res no saben, van creixent i moren
I tots els homes fan el seu camí

I els fruits aspres arriben a ser dolços
I cauen a la nit com ocells morts
I pocs dies hi jeuen i es malmeten

I sempre bufa el vent i també sempre
L'escoltem i diem moltes paraules
I sentim goig i cansament als membres

I hi ha carrers enmig de l'herba i llocs
Aquí i allà plens de llacs, arbres, torxes
I amenaçants i corsecats com morts…

Per què han estat bastits? I no s'assemblen
Mai entre ells? I són innumerables?
Què mudà el riure, el plor i l'empal·lidir?

De què ens serveix tot plegat i aquests jocs,
Grans com som i per sempre solitaris
Que vaguen sense mai cercar una fita?

De què ens serveix haver vist tantes coses?
I amb tot diu molt aquell que diu capvespre
Un mot d'on degotegen pregonesa i tristor
Talment feixuga mel de bresques buides.

Hugo von Hofmannsthal (1874-1929)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dijous, 13 de juliol de 2017

Una obra teatral d’Arthur Schnitzler sobre l’antisemitisme

El mes passat vaig publicar una nota sobre una novel·la d’Arthur Schnitzler, Der Weg ins FreieCamino a campo abierto, en la traducció castellana—, que té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Schnitzler va tractar a fons l’antisemitisme en la seua obra teatral El professor Bernhardi, que va ser representada fa poc més d’un any en català pel Teatre Nacional de Catalunya en una traducció de Feliu Formosa. M’hauria agradat molt veure-la, però no va poder ser. Fa temps que havia llegit El professor Bernhardi i ara l’he tornat a llegir, en francès, com la primera vegada.

Allà va l’espòiler: el professor Bernhardi és metge i director d’una clínica de Viena. Un dia, a la sala de malalts, una noia a qui s’ha practicat un avortament està a punt de morir a causa d’una septicèmia, però no és conscient del seu estat terminal. Creu que es curarà, que el seu enamorat vindrà de seguida i que podrà abandonar l’hospital. Està eufòrica i tot. Una de les infermeres és monja i crida un capellà, però Bernhardi li impedeix accedir a la malalta per a estalviar-li el sofriment de saber que morirà ben aviat. Els medis nacionalistes alemanys i els catòlics en fan un escàndol i porten l’assumpte al parlament. Bernhardi és condemnat a dos mesos de presó. De fet, l’escàndol s’ha produït perquè Bernhardi és jueu, encara que la majoria dels seus detractors ho neguen i vénen a dir que, en realitat, l’antisemitisme ve provocat pels mateixos jueus.

dijous, 6 de juliol de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (40): Rimbaud



EL VAIXELL EBRI
Quan jo descendia per rius impassibles,
ja no em sentia guiat pels remolcadors:
uns indis cridaners els usaren com dianes
havent-los clavat nus a uns pals de colors.

Despreocupant-me de tots els equipatges,
portador de blats flamencs i cotó anglès,
quan els meus sirgadors acabaren les gresques,
els rius em deixaren anar on jo volgués.

Dins del xapoteig furiós de les marees,
jo, l'altre hivern, més sord que els cervells dels infants,
he corregut. I les penínsules desamarrades
no han sofert mai un caos tan triomfant.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Fuster en el gran context

Josep Iborra, en una entrevista que li van fer en el documental Ser Joan Fuster, a la pregunta de quin balanç feia de Fuster, afirmava que quedava, és clar, la seua obra. I una mala consciència. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, Joan Fuster continua sent per a molts una pedra a la sabata. 

De vegades, alguns intenten superar aquesta incomoditat lloant l’assagista de temàtica humanística i literària contra el Fuster de Nosaltres, els valencians i altres assaigs d’intervenció cívica. El primer seria el Fuster bo, mentre que l’obra del segon tindria un caràcter més circumstancial, estaria superada o seria errònia en diversos punts fonamentals. La seua obra, però, malgrat la varietat temàtica i formal, és profundament unitària i admet difícilment aquesta mena de maniobres perdonavides. El fet que Fuster siga recordat, però escassament llegit, explica en bona part els malentesos i les confusions habituals. 

Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), de Toni Mollà, que ha publicat fa poc Vincle Editorial, constitueix un saludable contrapunt a aquest estat de coses. El mateix autor, comentant el títol del seu llibre, afirma que és «una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster, una reivindicació rotunda del seu llegat intel·lectual i cívic». El volum, dividit en dues parts, recull un seguit de textos que tracten directament o indirectament l’obra de Fuster «d’orientació civicopolítica, aquella part de la producció fusteriana que, com diem, pretenia incidir en el debat de les idees sobre la realitat del país i les seues alternatives de futur». 

dimarts, 27 de juny de 2017

«El País Valenciano» de Fuster, revisitat

El 1962 ha estat definit sovint com l’annus mirabilis de Joan Fuster. Aquell any, a més d’algunes traduccions, va publicar quatre llibres —El País Valenciano, Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans— la influència dels quals, del segon sobretot, en la societat del nostre país ha estat enorme. El seu primer efecte, però, el més immediat i visible, va ser la reacció furibunda dels sectors deixats penosament en evidència en aquells llibres. A partir d’aquell moment, Fuster va ser expulsat de les seues col·laboracions en la premsa periòdica valenciana, el seu nom es va convertir en anatema i fins i tot es va organitzar un acte de desgreuge públic que va culminar amb la crema, típicament inquisitorial, d’un ninot de falla que el representava. Se sol pensar que les ires es van concentrar, com seria lògic i raonable, en Nosaltres els valencians, però en realitat el llibre que va suscitar la indignació de l’establishment local va ser El País Valenciano, en principi una guia turística. I el motiu principal que va provocar la còlera no va ser la defensa que hi feia Fuster de la inclusió del País Valencià en el conjunt de l’àrea nacional catalana, sinó algunes observacions, que es van considerar impertinents, sobre el vestit típic de fallera. 

En un pas d’aquest llibre, Fuster hi havia escrit que «si ustedes pasan por Valencia en ocasión de alguna solemnidad pública, tropezarán probablemente en la calle con grupos de muchachas vestidas de llauradora: son, en realidad, jóvenes de ciudad, que hablan en castellano, y que llevan ese atuendo porque es un atavío lujoso y porque hemos convenido que sea el uniforme femenino para las festividades locales. En general, la indumentaria típica es cosa pasada y archivada. Quizá en algún lejano villorrio de montaña los abuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera de eso, ya se trata de un mero disfraz». Una mica abans d’aquest fragment, exactament en la pàgina 53, Fuster hi havia deixat anar que «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Doncs bé, aquesta va ser la frase fatídica. En la Cavalcada del Ninot de les Falles del 1963 dues falleres van arrossegar una gran pàgina 53 d’El País Valenciano i un ninot amb la cara de Fuster va ser cremat com a acte expiatori.