divendres, 2 de desembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (21): John Keats




A LA TARDOR

Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?
De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d’algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l’alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l’abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil·la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.

On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis, que ja tens la teva música
quan núvols estriats fan florida la posta
tranquil·la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors en chor planyívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a les muntanyes belen, ja grossos, els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig a l’hortet de la masia
i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.


John Keats (1795-1821)

(Marià Manent, Poemes de John Keats. Empúries)

divendres, 25 de novembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (20): Ausiàs March




28

Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que espandeix ses tenebres.
Pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi , si mercé no em defensa.


Ausiàs March (1400-1459)

(Joan Ferraté, Les poesies d’Ausiàs March. Quaderns Crema)

dimecres, 23 de novembre de 2016

Ahir no hi va haver sessió del curs de literatura universal


Ahir em va costar alçar-me. Estava molt constipat i havia dormit malament. Però a primera hora tenia un examen a l’institut i allà que me n’hi vaig anar. Encara que durant tot el matí em vaig notar una mica carregat, pensava que no tindria problema per anar a la sessió del curs de literatura universal. El fet és que després de dinar em va començar a pujar la febre i vaig haver d’acceptar que no podria ser. Ja ho va dir Nostre Senyor: l’esperit prou està a punt, però la carn és feble (Mt 26:41). Vaig enviar de seguida un correu a tots els matriculats per avisar-los que no hi anassen a la sessió. També els vaig avisar per Whatsapp. Em preocupava especialment la gent que acudeix de fora de València, més encara tenint en compte el dia fred i plujós que havia eixit. N’hi ha que vénen fins i tot des de Pedreguer! En fi, demane disculpes per tots els inconvenients que haja pogut causar aquesta indisposició meua.

La setmana passada vam començar a comentar El coronel Chabert, de Balzac. Portava un guió bastant detallat de tots els punts que volia destacar d’aquesta novel·la curta, però el vaig deixar de banda d’entrada i vaig preferir de donar la paraula als assistents perquè exposassen la seua valoració i la seua reacció com a lectors davant d’aquesta obra. Hi van haver moltes intervencions, que vam servir per introduir alguns dels punts més fonamentals. El comentari es va estendre de seguida a La dona d’en Martin Guerre, encara que, com indica el títol, el seu tema principal no és tant el retorn de Martin Guerre com la reacció de la seua dona davant la possibilitat que el Martin que ha tornat siga un impostor. Vam parlar de moltes coses. M’agradaria resumir-les per a tots vosaltres, però un altre dia serà. Ja no tinc febre, però continue una mica entabuixat. Dimarts que ve acabarem Balzac i Lewis, i potser ens donarà temps d’introduir-nos en el plat fort del curs: Anna Karènina.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Els dimonis que dicten

Acaba de publicar-se Els dimonis que dicten (Editorial afers), una tria de les columnes que Salvador Vendrell escriu setmanalment al diari Levante. Anteriorment, n’havia aparegut una altra amb el títol de Columnes de paper (perifèric edicions). Moltes d’aquestes columnes —textos breus, de poc més d’una pàgina— estan dedicades a donar compte de l’actualitat literària en català al País Valencià, sovint a partir d’un motiu o una anècdota: la presentació d’un llibre, una conversa amb l’autor o una lectura personal. Tot plegat, un mapa bastant aproximat de la literatura que s’està escrivint al nostre país a hores d’ara. Deliberadament o no, Vendrell ha deixat de banda la poesia i el teatre. 

Hi comenta autors com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Anna Moner, Víctor Labrado, Vicent Borràs, Ramon Ramon, Octavi Monsonís, Urbà Lozano, Rafa Xambó, Xavier Serra… Fins i tot hi ha una columna sobre Un son profund, una de les primeres ressenyes que es van publicar sobre aquest llibre. I, al costat dels autors més actuals, els clàssics, de la literatura catalana i de les altres: Fuster i Estellés, és clar, i Llorente, Espriu, Pla, el Llibre dels fets, Vázquez Montalbán, Azorín, Horaci, Josep Fontana o Aldous Huxley. A més, apunts sobre l’enyorada col·lecció de La Cua de palla, i sobre l’Alcover-Moll, la primera adquisició important de l’autor quan va tenir un grapat de pessetes. O unes reflexions sobre els adverbis en -ment en els diferents gèneres literaris. Els clàssics de la literatura catalana medieval hi tenen una presència destacada, sostinguda, en forma de cites que il·lustren gràficament una observació amb una concisió lapidària, amb un matís estranyament expressiu i admonitori. 

dijous, 17 de novembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (19): Josep Sebastià Pons




COLOR DE NOVEMBRE 

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.

Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar al vespre deu tenir
una profunda pau morada.


Josep Sebastià Pons (1886-1962)

(Josep Sebastià Pons, Poesia. Edicions 62)

dilluns, 14 de novembre de 2016

Cinquena sessió del II Curs de literatura universal

La sessió del 8 de novembre passat la vam dedicar a la lectura i comentari d’una sèrie de textos relacionats amb la idea del nostos i amb la figura d’Ulisses com a personatge. El nostos, o retorn, és el principal element estructural de l’Odissea i té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. Malgrat una certa ambigüitat, i malgrat la malenconia que recorre tot el poema, l’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans enfront de la destructivitat de Posidó i Antínous. Un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada.

El nostos es retroba en un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode, el qual presenta nombrosos paral·lelismes amb l’Odissea. Si aquesta conta la història d’un home que vol tornar a casa després d’una llarga absència per retrobar-se amb la dona, el fill i el pare, un home que està destinat a reprendre el viatge per trobar una terra on viu una gent que no coneix el mar, l’Èxode és la història d’un poble que, caigut en l’esclavitud i exiliat, vol tornar al país dels pares, a la Terra Promesa, i que, una volta retornat, ha de reprendre de nou el camí: exiliat de nou, li és promès un altre retorn. 

dissabte, 12 de novembre de 2016

Els perills de llegir

Me’l vaig comprar pel títol, Leer es un riesgo, que em va despertar l’interès de seguida. També, perquè en la contraportada es parlava del seu autor, Alfonso Berardinelli (Roma, 1943), que no coneixia, com un dels crítics culturals més polèmics d’Itàlia, un dels més provocadors i irreverents. Editat fa poc per Círculo de Tiza, el volum recull diversos articles de Berardinelli apareguts en diferents publicacions italianes durant els últims anys. 

Llegir és perillós? Per què? Reconec que el títol d’aquest llibre em va predisposar favorablement. Les campanyes a favor de la lectura m’embafen, i totes les nicieses que se solen dir per encomiar-ne les virtuts les trobe, en la major part dels casos, cursis i falses. Per tant, ni que siga per variar, bé està deixar de proclamar emfàticament els inefables plaers de la lectura i parlar-ne, ni que siga una mica, dels perills i inconvenients. 

En la primera part de les cinc en què està organitzat aquest volum, Berardinelli hi assenyala d’entrada que, des que existeix això que s'anomena modernitat, llegir representa riscos. En primer lloc, perquè si, d’una banda, permet i incrementa la socialització dels individus, de l’altra posa en risc la voluntat individual d’entrar en la xarxa dels vincles socials renunciant a la pròpia autonomia i singularitat. Paraules literals. La frase és d’una pedanteria que tomba d’esquena. Continuem. L’autor, ja una mica embalat, diu que també pot resultar arriscada la lectura dels clàssics premoderns, ja que la seua lectura ens pot fer anacrònics, obsessionats com estem per superar i declarar obsolet el passat. Es veu que Berardinelli té una pell molt fina. O que sent una mena de plaer morbós pensant en perills imaginaris. Si llegim els clàssics no és perquè siguen venerablement antics, sinó perquè continuen sent actuals. A més, les nombroses diferències que presenten respecte al nostre moment ens refresquen i ens connecten més profundament amb la realitat.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (18): Matthew Arnold



PLATJA DE DOVER
Tenim mar calma aquesta nit.
Alta marea, i la lluna reposa
clara damunt l'estret; a la costa francesa
un far lluu i ja no hi és; l'espadat d'Anglaterra,
un espurneig immens, es dreça
i corona la pau de la badia.
Vine’m a la finestra, respirem
l'aire clement que ens duu la nit!
Només que del llarg fil d'escuma, on la mar
talla la terra pàl·lida de lluna,
cscolta!: com retruny el turment dels palets
que les ones s'enduen, i després
els llencen, de tornada, platja amunt,
i s'engeguen i hi tornen i s'engeguen
amb una trèmula cadència, només
que ens ve, lent, l'acord etern de la tristesa.
Fa tant de temps que Sòfocles,
sentint-ho a l'Egeu, va meditar
la turpitud del flux i del reflux
del sofriment humà; nosaltres
pensem també, quan sentim el soroll
des d'aquesta remota mar del nord.

I la mar de la Fe
també un dia va ser al més alt de la marea
i va cenyir, cintura clara i ben plegada,
les ribes de la terra. Avui
li sé escoltar només el melangiós,
el llarg rugit quan es fa enrere
i cedeix: que ens aleni el vent nocturn
i ens esmoli les vastes vores àrides
i l'esquelètic bastiment del món.

Oh, amor, ens hem d'ésser
lleials!, car aquest món, que sembla
que se'ns obri com un país de somnis,
tan variat, tan ric de bellesa, tan nou,
no té joia real, amor, ni llum,
ni certitud, ni pau, ni un menys de pena;
i aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc
i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig,
i exèrcits ignorants topen de nits.


Matthew Arnold (1822-1888)

(Poesia anglesa i nord-americana. Edicions 62. Traducció de Gabriel Ferrater)

dissabte, 5 de novembre de 2016

Quarta sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts de la setmana passada vam reprendre el comentari de l’Odissea a partir de l’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca, centrant-nos en la interpretació que Carles Riba va fer d’aquest episodi en l’elegia setena de les Elegies de Bierville. Vaig comentar aquesta elegia en Un son profund i allí us remet (pàgines 52-56). També vam llegir i comentar la segona i la novena. Aquesta última la vam sentir recitada pel mateix Riba. I vam tornar al cant XIII de l’Odissea. Ulisses, quan desperta a la platja, no reconeix Ítaca. Al cap de poc, se li apareix Atena en la persona d’un noi jove, que li confirma que ha arribat a la pàtria. Ulisses, de seguida, li conta una història fabulosa sobre qui és i d’on ve. Atena li somriu, i li diu:

«Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te
en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra.
Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,
ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes
i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!» 
(XIII, 291-295)

Però Atena està totalment del seu costat, com li declara amb aquestes paraules:

«Sempre has tingut dins l’ànim i el pit, les mateixes idees!
És per això que quan més trist estàs jo no t’abandone,
just per ser tal com ets, raonable, sagaç i sensible.
Un altre home, en tornar de vagar errabund, correria
amb alegria a sa casa a veure els seus fills i l’esposa:
tu prefereixes, però, no saber i no fer cap pregunta,
mentre no poses a prova la dona. » 
(XIII, 330-336)

dimecres, 2 de novembre de 2016

Sobre les pròximes sessions del II Curs de literatura universal


La sessió del dia 8 de novembre la dedicarem a comentar diversos textos que reprenen el tema d’Ulisses: de Josep Carner, de Dante i de Kavafis, de Joachim Du Bellay i de James Joyce. Prèviament, i a manera de conclusió, remarcarem alguns aspectes generals de l’Odissea. La sessió del dia 15 se centrarà en El coronel Chabert, de Balzac, i La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis, dues novel·les curtes que tenen com a motiu principal el tema del retorn, cosa que ens permetrà lligar-les amb el poema homèric. Utilitzarem també aquestes dues obres, sobretot la de Balzac, per reflexionar sobre el sorgiment i les característiques de la novel·la moderna, i sobre el concepte de realisme literari. Segons la marxa que portem, en la sessió del 22 o del 29 de novembre començarem amb el plat fort del curs: Anna Karènina. Agafeu-vos fort! Crec que el comentari d’aquesta obra donarà molt de si. 

Ara estic acabant de llegir uns quants llibres sobre Tolstoi i aquesta novel·la. Llegint i prenent notes, perquè si no, no serveix de res. Ja he enllestit els tres volums de Boris Eikhenbaum (The Young Tolstoi, Tolstoi in the Sixties i Tolstoi in the Seventies), el capítol sobre Tolstoi de D.S. Mirsky en A History of Russian Literature (Nabòkov va recomanar aquesta obra als seus estudiants com «the best history of Russian literature in any language, including Russian»), les pàgines que li dedica el mateix Nabòkov en el seu Curso de literatura rusa, i diversos articles solts. Tinc pendents encara de lectura o de relectura llibres d’Isaiah Berlin, John Bayle, Edward Wasioleck, George Steiner i una antologia crítica sobre Anna Karènina preparada per Harold Bloom, que he comprat per Internet i que encara no m’ha arribat. I uns articles de Lenin sobre Tolstoi! 

Dissabte de vesprada, d’una tirada, totalment enganxat, vaig llegir la Confessió de Tolstoi, obra redactada poc després d’Anna Karènina, que ajuda a entendre els problemes morals que es tracten en aquesta novel·la, particularment els que es planteja Levin i la «solució» que troba en l’últim capítol. Sempre havia pensat que Confessió devia ser una obra doctrinària, avorrideta. Però res d’això. És un text d’una gran categoria literària. Com se m’havia pogut passar per alt fins ara?

En la pròxima entrada resumiré una mica la quarta sessió del curs.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (17): Josep Maria de Sagarra



GIRONA A LA TARDOR
Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.


Josep M. de Sagarra (1894-1961)

(Josep M. de Sagarra, Cançons d'abril i de novembre, dins Poesia 1. Tres i Quatre)

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Un assaig de Jean Starobinski sobre l’assaig

Feia temps que anava darrere d’un assaig de Jean Starobinski, Peut-on définir l’essai?, que sol aparèixer sempre en les bibliografies, sempre escarransides, sobre aquest gènere. M’he fet amb ell via Abebooks i com que és difícil de localitzar l’he penjat en el web de la serp blanca, per a gaudi i profit dels lectors d’aquest blog. El podeu llegir clicant l'enllaç anterior.

El títol d’aquest assaig sugggereix el caràcter lliure, flexible i difícil de definir d’aquest gènere literari. Starobinski assenyala que el mot «essai», conegut en francès des del segle XII, prové del llatí exagium, ‘balança’ i que, al seu torn, «essayer» deriva d’exagiare, que significa pesar. A prop d’aquest terme hi ha també examen: agulla de la balança. Un altre sentit d’aquest mot designa l’eixam d’abelles. Aquestes etimologies són molt suggestives. però s’ha de tenir en compte que el sentit nuclear dels mots d’avui no es pot definir a partir del que han significat en un passat llunyà. 

El mot «essai» indica un text on es proposen idees noves, una interpretació original d’un problema controvertit. Per a Starobinski, el que és propi de l’assaig és la seua diversitat temàtica i formal, cosa que legitima el plural dels Essais de Montaigne. Aquest aspecte incoatiu de l’assaig és fonamental, perquè implica l’abundància d’una energia plena de joia que no s’esgota mai en el seu joc. A més, el seu camp d’aplicació és il·limitat, cosa que ens dóna una idea molt exacta dels drets i privilegis d’aquest gènere. 

De tota manera, des del seu principi, els mots «assaig» i «assagista» no han estat exempts d’un matís pejoratiu. El mateix Montaigne va donar arguments als detractors de l’assaig, ironitzant o fingint ironitzar sobre el seu llibre, acusant-se d’ignorància i de poca memòria. Des de la universitat, s’ha considerat sovint que l’assagista no és més que un amable amateur, impressionista i poc rigorós. 

La innovació que Montaigne va introduir amb el seu llibre és tan important que els Essais han estat aclamats com l’adveniment de la pintura del jo, si més no en llengua vulgar. Aquesta característica ha estat considerada el mèrit principal i la novetat més sorprenent del nou gènere. Però és important remarcar que Montaigne no ens ofereix en el seu llibre ni un diari íntim ni una autobiografia. És cert que es pinta mirant-se a l’espill, però, més sovint encara, es defineix indirectament, expressant la seua opinió, amb pinzellades soltes, a partir de qüestions d’interès general. La complaença egocèntrica que alguns han denunciat en la personalitat de Montaigne, oblida la contrapartida d’aquest interès girat cap a l’espai interior: una curiositat infinita pel món exterior, per la diversitat de la realitat i pels discursos contradictoris que pretenen explicar-la. 

Per a Starobinski, el que és més propi de l’assaig és el que pot comportar d’arriscat, d’insubordinat, d’imprevisible, de perillosament personal. En altres paraules: la condició de l’assaig és la llibertat d’esperit. A partir d’una llibertat que tria els seus objectes, que inventa el seu llenguatge i el seu mètode, l’assaig, diu Starobinski, hauria de saber combinar una ciència i una poesia. Starobinski reconeix, amb recança, que ell mateix no ha estat capaç de practicar en els seus escrits la gran llibertat d’esperit que va inaugurar Montaigne.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (16): Robert Frost




El braçat
Per cada objecte que m'ajupo a aplegar
me'n cau un altre dels braços i mans
fent que perilli el munt de pastissos i ampolles…
extrems massa difícils d'abastar tots alhora;
cap ni un, però, que no em dolgués de perdre.
Amb tot allò de què disposo per subjectar: mà i ment
i cor, si cal, faré tant com podré
per sostenir la pila a la pitrera.
M'acotxo per parar els que em van caient
fins que acabo assegut entremig d'ells.
Ho he hagut de deixar caure tot per terra
per mirar de guardar-ho amb més destresa.

Robert Frost (1874-1963)

(Robert Frost, Gebre i sol. Quaderns Crema. Traducció de Josep Maria Jaumà)

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Tercera sessió del II Curs de literatura universal


Continuant amb el comentari de l’Odissea, ens hem centrat d’entrada en el cant VIII, el cant literari per excel·lència d’aquesta obra. En l’Odissea molts conten històries, però és al país dels feacis on el cant i els contes ressonen al llarg de dos dies. El mateix procés de transmissió del poema èpic apareix representat en l’aede Demòdoc, que, com apunta Mira en una nota a la seua traducció, era considerat pels grecs com una figura o projecció d’Homer; d’aquí la llegenda de la ceguesa del poeta:

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa
va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:
la privació dels ulls, i una bona: la música dolça.
(VIII, 62-64)

Ulisses, acollit al palau del rei dels feacis, no revela la seua identitat. Però, quan sent l’aede Demòdoc cantar un dels fets de la guerra de Troia, la seua baralla amb Aquil·les, es posa a plorar. Per què plora Ulisses? Homer no ho explica. És probable que l’ànima d’Ulisses es veja embolicada en una multiplicitat de sentiments. La glòria, en la qual havia cregut amb passió, ara li sembla una successió de dolors. La seua figura d’heroi èpic, evocada per Demòdoc, li sembla molt lluny de la seua actual condició d’estranger i captaire, d’home sense nom ni pàtria. Demòdoc encara canta una altra història de la guerra de Troia, la del cavall de fusta. I Ulisses torna a plorar, en aquesta ocasió, sembla, perquè sent compassió dels vençuts.

Aquesta escena serà un model insistit en la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció —Ulisses, Enees, don Quixot—, llegit pel lector, es converteix ell també en lector d’ell mateix i adquireix així una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar o difuminar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. 

dissabte, 22 d’octubre de 2016

L’art d’escriure, segons Tolstoi

Dimecres de la setmana passada vaig acabar Anna Karènina, que vaig llegir per primera vegada quan tenia disset anys. Aquesta haurà estat la tercera lectura que en faig. Com sempre, en la traducció de Nin. No estic segur del tot, però crec que m’ha agradat menys, una mica menys només, que les altres vegades. Per què? Potser és una conseqüència del record inexacte que tinc de les altres dues lectures? Al final, Infància, adolescència i joventut deu ser el llibre d Tolstoi que més m’estime. Ara m’agradaria escriure unes notes sobre Anna Karènina, però com he de comentar-la amb profunditat en el curs de literatura se’m fa difícil expressar la meua reacció personal davant aquesta obra. No ho lamente. Simplement, constate un fet. 

A més, no tinc molt de temps. He de prendre notes de tot el que hi he subratllat i també vull llegir uns quants llibres i articles sobre Tolstoi i sobre aquesta novel·la en particular per preparar-ne el comentari. Aquest cap de setmana he repassat la gran monografia sobre Tolstoi del crític formalista rus Boris Eikhenbaum, una mina d’observacions crítiques. En el primer volum, The Young Tolstoy, Eikhenbaum reprodueix aquestes paraules de Tolstoi sobre l’art d’escriure: «L’art d’escriure bé per a una persona sensible i intel·ligent no consisteix a saber què ha d’escriure, sinó a saber què no s’ha d’escriure. Cap addició, per brillant que siga, pot millorar tant una obra com les supressions que hi fem». I anota aquest consell: «Primer, escriu un esborrany, sense parar-te a pensar en la correcció de l’expressió. Després, reescriu-lo, eliminant-ne tot el que siga superflu i situant cada idea en el lloc que li correspon. Reescriu-lo encara una tercera vegada, revisant-ne l’estil». Stevenson dóna uns consells semblants en un dels seus assaigs. En una de les entrades d’Un son profund, vaig anotar que «sovint, l’única correcció que val la pena és la supressió. Per això, escriure és, en gran mesura, deixar de banda tot el que no és pertinent per dirigir, com deia Tolstoi, l’atenció intensament concentrada». En això últim consistia per a Tolstoi el talent literari.