dimecres, 21 de setembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (11): Joseph von Eichendorff




Comiat

Oh amples valls, oh alçàries,
oh bosc verd i magnífic;
dels meus goigs i dolors,
tu, recollit sojorn!
A fora, enganyat sempre,
rebull el món actiu;
torna a estendre l’arcada
entorn meu, verd tendal!

Quan el dia despunta,
la terra lluu i fumeja,
refilen els ocells
per fer dringar el teu cor:
pot desfer-se, esborrar-se
l’ombriu dolor del món,
tu has de ressuscitar
en jove esplendidesa!

I és escrit en el bosc
un mot plàcid i greu
d’obres i amors com cal
i del tresor de l’home.
Fidelment he llegit
els mots, senzills i certs,
i omple tot el meu ésser
una claror inefable.

No trigaré a deixar-te,
estrany, vers terra estranya,
per bigarrats carrers,
l’espectacle he de veure
de la vida, i al mig,
sol, m’alçarà el poder
de la gravetat teva:
no envellirà el meu cor.


Joseph von Eichendorff (1788-1857)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dilluns, 19 de setembre de 2016

El cronotop de Bakhtín: la fusió del temps i l’espai en la novel·la

Un dels principals conceptes que Mikhaïl Bakhtín (1895-1975) va desenvolupar en els seus estudis sobre la novel·la és el de cronotop, al costat de dialogisme o de polifonia. Cronotop, que vol dir literalment «temps-espai», expressa la indissolubilitat de l’espai i del temps en el teixit narratiu. En el cronotop, el temps es condensa, esdevé visible i compacte, mentre que l’espai s’intensifica i queda engolit pel moviment del temps, de la Història. El cronotop, per tant, es pot definir com la unió dels elements de l’espai i del temps en un text literari, de manera que el temps es revela en l’espai, i l’espai s’entén i es mesura per mitjà del temps. Bakhtín considera els cronotops, són els centres organitzadors dels esdeveniments fonamentals d’una novel·la. Fan visible el temps en l’espai, com una mena de quarta dimensió d’aquest, i permeten la narració dels esdeveniments: són el vehicle de la informació narrativa.

Podem veure un exemple d’aquesta intersecció de les sèries espaciotemporals en Madame Bovary. L’acció d’aquesta novel·la té lloc en una «petita ciutat de província». Aquestes poblacions, amb els seus costums antiquats, serveixen sovint d’escenari a les peripècies de les novel·les del segle XIX, abans de Flaubert i després. Ofereixen moltes variants, entre les quals, en els escriptors regionalistes, hi ha la variant idíl·lica. La variant flaubertiana, tal com es mostra en Madame Bovary, es caracteritza perquè la ciutat de província és el lloc del temps cíclic de la vida quotidiana. Mai no hi passa res. Únicament hi té lloc la repetició del que és quotidià. El temps hi apareix privat del seu curs històric progressiu i avança en cicles estrets: el cicle del dia, de la setmana, del mes, de tota una vida. Cada dia es repeteixen els mateixos actes habituals, els mateixos temes de conversa, les mateixes paraules… Els seus índexs són simples, rudimentaris, materials. Estan sòlidament units a les particularitats locals, als carrers somnolents i empolsegats, al casino, als billars, etc. El temps hi apareix despullat d’esdeveniments i sembla gairebé aturat. No hi ha «retrobaments» ni «separacions». És un temps espès, viscós, que s’arrossega per l’espai. Per això no pot ser el tema principal de la novel·la. Sovint, serveix de fons que contrasta amb les sèries temporals enèrgiques i plenes d’incidents: el cronotop de la crisi, del punt d’inflexió d’una vida.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Un text de Josep Pla sobre les llengües dels països petits


Continue llegint, totalment enganxat, El nord de Josep Pla, volum cinquè de la seua Obra Completa, que aplega Cartes de lluny, Cartes de més lluny i Viatge a Rússia el 1925. En un capítol del primer d’aquests llibres, publicat per primera vegada el 1928, dedicat a Dinamarca, Pla constata que els únics països poliglots que existeixen són els petits i critica «l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home». Es tracta d’un text que no ha perdut gens d’actualitat i que val la pena recordar. Aquí el teniu: 

«Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l'abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d'institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l'última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d'Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d'una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d'un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou. Els ciutadans dels països petits tenen l'avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se'n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d'una altra llengua escandinava —el suec o el noruec—, l'anglès i l'alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s'acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l'italià, però no té res d'estrany que sigui el rus. Digueu- me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l'absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta l1engua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d'un home. Quina absurditat! L'experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n'agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l'anglès i l'alemany. I és natural. L'única base segura de comprensió i d'expressió, l'única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d'expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿ És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?»

dimarts, 13 de setembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (10): Emily Dickinson




No és morir el que ens fa mal

No és morir el que ens fa mal:
ens fa més mal la vida.
Però morir-se és cosa diferent,
com darrera la porta recollida:

és el costum del Sud, quan va l’ocell,
abans que arribi el gebre,
a unes terres millors. Nosaltres som
com els ocells que es queden,

els tremolosos al portal del mas,
que una engruna demanen,
donada avarament, fins que la neu,
pietosa, ens empeny, ens mou les ales.


Emily Dickinson (1830-1886)

(Marià Manent, Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62.)

diumenge, 11 de setembre de 2016

Una conferència a Barcelona i el primer dia de classe a l’institut



Dimecres passat vaig fer a Barcelona la conferència d’inauguració de la cinquena edició del diploma de postgrau de l’Escola de Llibreria. L’acte va tenir lloc al Casal del Metge, un edifici noucentista notable, ben a prop del pla de la Seu, on hi havia les parades de la Setmana del Llibre en Català. La sala era sòbria i bella, i tenia un amfiteatre. Hi van assistir unes setanta persones. Després d’uns breus parlaments institucionals de benvinguda, Lluís Agustí, director i professor de l’Escola Llibreria, em va presentar i em va cedir la paraula. 

Durant el meu parlament, que va durar uns tres quarts d’hora, em vaig trobar molt a gust, però com sempre em passa en aquests casos, quan vaig acabar vaig tenir una sensació d’alleujament, d’haver-me llevat un pes de damunt. Espere que els haja agradat. No sempre és fàcil encertar-la. Bàsicament, vaig exposar algunes reflexions entorn de la lectura i de l’experiència de la literatura. Aquest últim punt el vaig il·lustrar amb el comentari d’alguns fragments de la literatura universal: de l’Infern de Dante, del Quixot i de La tempestat de Shakespeare. Alguns dels assistents, estudiants del postgrau de llibreria, em van demanar si els podia enviar per correu el text de la conferència. L’acte va acabar amb el lliurament dels diplomes els títols provisionals del postgrau als estudiants de la promoció anterior que hi havien pogut assistir. En aquesta entrada del blog de l’Escola de Llibreria, en podeu llegir una crònica: Inauguració de la cinquena edició del postgrau de Llibreria.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Falta un mes perquè comence el II Curs de literatura universal


Si tot va bé, el pròxim 4 d’octubre, a les 18,30h, començarà el II Curs de literatura universal. Avui m’he passat per l’Octubre per concretar alguns detalls de l’organització. M’han dit que, de moment, hi ha 41matriculats. Em sembla que enguany la petarem.

Em queda un mes, per tant, per acabar d’enllestir la preparació de les primeres sessions del curs. Fins ara, he pogut llegir una part dels llibres que m’havia proposat. N’he pres moltes notes i ara és el moment de pensar bé el que vull fer en cada sessió, com a mínim en les quatre primeres. La resta ja les aniré preparant a mesura que avance el curs. 

Per a cada sessió intente preparar un esquema molt detallat amb totes les qüestions que hi vull tractar, els fragments que he triat per comentar i, sobretot, les preguntes obertes que plantege als assistents, que són les que determinen en realitat el que fem en cada sessió. Els assistents, evidentment, també pregunten i fan observacions, cosa que dóna un caràcter imprevisible i enriquidor alhora, molt animat, a cada sessió del curs i, és clar, m’obliga a modificar sobre la marxa l’esquema previ que m’havia dut de casa.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Dimecres que ve faré una conferència a Barcelona



Dimecres que ve, 7 de setembre, a les 18 hores, a la sala d’actes del Casal del Metge de Barcelona (Via Laietana, 31), pronunciaré la conferència inaugural de la cinquena edició del postgrau de Llibreria, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. En aquesta conferència intentaré exposar algunes reflexions al voltant de la lectura i de l’experiència de la literatura, i també del paper que hi juguen les llibreries. Ho il·lustraré comentant alguns fragments de diverses obres de la literatura universal. 

Per a més informació, podeu llegir l’entrada del blog de l’Escola de Llibreria en què s’anuncia aquest acte: Anem per la cinquena!

dijous, 1 de setembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (9): Konstandinos P. Kavafis




Esperant els bàrbars
¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui.
I el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons preciosos
amb tot de plata í or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)
¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Poemes. Edicions Cal·lígraf. Traducció de Carles Riba.)

dimarts, 30 d’agost de 2016

Seriositat grandiloqüent i mentida

En l’obra del crític literari rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975), Rabelais és una referència i un objecte d’estudi constants. Aquest interès va culminar en el seu llibre La cultura popular en la edad media y el renacimiento: el contexto de François Rabelais (Alianza Editorial). Rabelais també apareix esmentat sovint en Esthétique et théorie du roman (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela). En aquest llibre, una mina d’observacions valuoses sobre la novel·la, Bakhtín hi destaca que Rabelais va tractar paròdicament gairebé totes les formes del discurs ideològic (filosòfic, ètic, erudit, retòric, poètic) i sobretot les seues formes patètiques, que per a ell estaven indissolublement lligades a la mentida. Per mitjà de la paròdia, va desacreditar, reduint a l’absurd, la seriositat grandiloqüent dels diversos discursos ideològics. Per a Rabelais, la veritat no estava dotada de cap expressió verbal directa i només podia trobar la seua ressonància en la revelació paròdica. 

Com a mostra de l’enorme influència de la filosofia del discurs de Rabelais sobre la prosa novel·lesca posterior, Bakhtín cita un fragment del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, que val la pena de retenir en la memòria. El reproduesc en la traducció al català de Joaquim Mallafrè, publicada el 1993 per Proa:

«Perquè, si hem de dir la veritat, Yorick sentia una aversió invencible per la seriositat, i hi era contrari per naturalesa; no a la seriositat de debò —perquè quan calia ell era l'home més greu i seriós del món, els dies i setmanes que convinguessin—, sinó que era enemic de l'afectació de seriositat, i li tenia declarada la guerra només en la mesura que servia de tapadora de la ignorància o de la ximpleria, i per això, sempre que s'hi ensopegava, per amagada i dissimulada que fos, quasi mai no li donava gaire treva.

De vegades, amb el seu parlar exaltat, deia que la seriositat era com un poca-vergonya perdut —i afegia que dels pitjors que hi havia, perquè dissimulava—, i creia verament que feia volar els béns i diners de més homes honrats i ben intencionats en un any, que tots els pispes i atracadors en set. El caràcter obert manifestat per un cor alegre només es posava en perill ell mateix; en canvi l'autèntica essència de la seriositat era l'aparença i, per tant, l'engany. Era un truc après per guanyar, als ulls del món, fama de més seny i més saviesa que les que mereixia, i això, malgrat les pretensions, no era millor, sinó sovint pitjor, que allò que un pensador francès va definir fa temps: Un reservat capteniment del cos per a amagar els defectes de l’ànima; definició de la seriositat que Yorick, amb imprudència, deia que mereixia ser escrita amb lletres d'or».



dijous, 25 d’agost de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (8): Vicent Andrés Estellés




El cant incipient
Una alegria
de ser útil encara
per a ser digne
d’alguna llum darrera:
només que això demane.

Saber-me útil
i no mancat com ara
de tantes coses:
arribar on no arriben
encara els meus silencis.


Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

(Vicent Andrés Estellés, Festes llunyanes, dins La lluna de colors. Volum 9 de l’Obra completa. Ed. Tres i Quatre)

dimarts, 23 d’agost de 2016

Preparant el curs de literatura universal i altres històries



Acabe de fer un viatge una mica llarg i m’adone que ja em queda poc temps abans de tornar a l’institut. Hauria de demanar una pròrroga de les vacances, perquè encara tinc llibres que voldria llegir abans de començar el curs de literatura universal a l’Octubre. En la maleta me n’havia emportat dos: Pourquoi la Grèce?, de l’hel·lenista francesa Jacquelyne de Romilly, i Ulises y la Odisea, de Pietro Citati, però no he pogut llegir-ne ni una ratlla. Quan tornava a l’hotel, després de tot el dia amunt i avall, només tenia esma de consultar una mica el correu en el mòbil i de mirar per sobre alguns diaris. 

Tant se val. Vaig arribar dissabte i ja he acabat el de Romilly, que he alternat amb la lectura de Natasha’s Dance, una història cultural de Rússia, d’Orlando Figes. D’un gran interès, enganxa i es llegeix molt ràpidament. Abans del viatge, i una mica com a preparació, m’havia llegit L’adolescent, de Dostoievski, la novel·la que va escriure abans d’Els germans Karamàzov, en la traducció al català de Josep M. Güell. També, un assaig de l’eslavista Richard Freeborn, The Rise of the Russian Novel, i Temps de segona mà. La fi de l’home soviètic, de Svetlana Aleksiévitx. 

dimecres, 17 d’agost de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (7): Óssip Mandelstam



No segueu blat als camps de primavera
en terra abandonada i boscos tristos.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
hostes vindran.

Deixeu podrir-se les espigues tendres!
Que prest vindran els visitants inhòspits
i segaran els vostres caps intrèpids,
el vostre orgull.

Profanaran el sòl dels vostres cementiris.
Trepitjaran els blats d’espiga groga.
Embriagats de sang, maleiran llurs boques
els vostres déus.

Arrasaran les vostres cases velles,
calaran foc pertot, dements i ebris,
no els pararan els cabells blancs d’un avi,
ni un plor d’infant.

En terra abandonada i boscos tristos
no els seguem pas, els blats de primavera.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
els nostres fills.

Óssip Mandelstam (1891-1938)

(Óssip Mandelstam, Poemes. Selecció i traducció d’Helena Vidal. Quaderns Crema)

dimecres, 10 d’agost de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (6): Aleksandr S. Puixkin




ELEGIA

La joia j extingida dels anys folls
em pesa com les tèrboles ressaques.
Mes, com el vi, les penes del passat
com més velles, més fortes em resulten.
És trist el meu camí. Amargs treballs
m’augura del futur l’agitat mar.
Però no vull morir, oh, bons amics,
viure jo vull per raonar i patir;
i sé molt bé que trobaré delícies
entre amargors, afanys i inquietuds.
I l’harmonia em tornarà a enartar,
plors vessaré damunt allò que invento
i fins potser en el meu penós capvespre
vindrà l’amor amb un somrís d’adéu.


Aleksandr S. Puixkin (1799-1837)

(Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta. Antologia poètica. Tria i versió de Jaume Creus. Edicions de 1984)

divendres, 5 d’agost de 2016

Una recomanació

De vegades, voldria recomanar algun llibre als lectors de la serp blanca, però resulta que està exhaurit i descatalogat de fa temps, cosa que no deixa de ser un inconvenient i una incomoditat, encara que se’n puguen aconseguir còpies de segona mà. És el que passava, fins fa molt poc, amb els poemes de Kavafis traduïts per Carles Riba, un llibre que no hauria de faltar en cap biblioteca personal mínimament decent. Publicat per primera vegada el 1962 en l’editorial Teide, amb un pròleg de Joan Triadú i il·lustracions de Josep Maria Subirachs, es va tornar a editar quinze anys més tard, el 1977, en Curial Edicions, amb un pròleg d’Alexis E. Solà. En Curial es va reeditar diverses vegades, crec, però ja feia anys que no es podia trobar, ni tan sols en llibreries de vell. 

Ara, però, Edicions Cal·lígraf ha tornat a editar els Poemes de K.P. Kavafis traduïts per Riba, igual que va ver amb els seus Resum de literatura llatina i Resum de literatura grega, que ja vaig recomanar en aquest blog (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants i "Resum de literatura llatina", de Carles Riba). Aquesta nova edició porta un pròleg de l’hel·lenista Eusebi Ayensa que permet situar la traducció de Kavafis en l’obra de Riba a partir, sobretot, de la correspondència fins fa poc inèdita que va mantenir amb Júlia Iatridi. La hispanista grega va ser, de fet, qui va descobrir Kavafis, a la dècada dels cinquanta, a Riba, que en faria «la primera i millor traducció al català», segons constata amb exactitud el responsable d'aquesta reedició. Ayensa, traductor així mateix de Kavafis, ha aprofundit tant en la lectura ribiana dels poemes com en el sentit que va donar-hi el mateix poeta grec amb una immersió en el seu arxiu particular, conservat a la Fundació Onassis i a l'Arxiu Literari i Històric Grec d'Atenes.

Sobre aquesta traducció, Josep Pla va escriure que «dóna una idea tan clara de l'esperit cordialíssim que hi posà Riba, que sembla constantment que el llibre és del mateix Riba —i a més a més que és el seu millor llibre de poesies: el llibre que hauria hagut de fer, el de la seva precisa i autèntica cultura».

Si encara no teniu els Poemes de Kavafis traduïts per Riba, us pregue que correu a la vostra llibreria habitual a encomanar-ne de seguida un exemplar. També el podeu adquirir en el web de l’editorial o via Amazon. No us en penedireu pas. Aquí en teniu una mostra:



Jònica
Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa. 


K.P. Kavafis. Traducció de Carles Riba

dimecres, 3 d’agost de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (5): Carles Riba





ELEGIA II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
   tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
   amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
   que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
   pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
   ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
   súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
   ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.


Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Elegies de Bierville. Edicions 62)