dijous, 7 d’octubre del 2010

Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea

Des de fa uns dies, hem deixat la Bíblia i hem passat a la Ilíada i a l’Odissea. Dels mites hebreus als mites grecs. De la Ilíada hem llegit i comentat tres passatges: la conversa d’Hèctor i Andròmaca del cant vi, l’escena en què Aquil·les mata Licàon, del cant xxi i el combat final entre Aquil·les i Hèctor del cant xxii. M’hauria agradat també llegir en classe l’escena del cant xxiv, quan Príam acudeix a la tenda d’Aquil·les per implorar que li deixe endur-se el cos d’Hèctor. Aquesta escena, juntament amb la conversa d’Hèctor i Andròmaca i la descripció de les armes que forja Hefest en el cant xviii, marquen el contrapunt a la narració de la carnisseria dels combats. Però no tenim tant de temps i hem passat a l’Odissea. Només n’hem llegit dos fragments: les aventures d’Ulisses a la terra dels ciclops, del cant ix, i la baixada a l’Hades del cant xi, motiu que retrobarem en l’Eneida i en la Divina Comèdia.

Com a introducció he utilitzat dos poemes del poeta grec modern Kavafis, que són, de fet, una lectura de la Ilíada i l’Odissea respectivament. Llegim primer el que fa referència a la Ilíada, en la traducció d’Alexis E. Solà:

TROIANS
Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.
Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.
Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.
Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.
No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.
Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

Aquest poema de Kavafis parteix directament d’una reacció que comparteixen la majoria de lectors de la Ilíada: la identificació amb els troians. Literalment, volem que guanyen els troians i mentre llegim ens esforcem per il·lusionar-nos amb les seues victòries, sempre parcials i transitòries. Ens fa patir el sentiment de la derrota ineluctable que s’aproxima. En part, aquesta reacció del lector és possible per la imparcialitat amb què Homer, o qui siga que hi ha darrer d’aquest nom, narra la història. No hi ha ni bons ni dolents i la ruïna de Troia és presagiada amb compassió. Molts lectors senten que Hèctor i els seus són uns personatges més atractius i simpàtics que no els seus rivals aqueus. Al capdavall, els troians lluiten en defensa de la seua pàtria i els aqueus són els invasors. És cert que el troià Paris va raptar Helena, però això sembla massa poca cosa per a justificar una guerra.

Però Troians expressa una motivació més profunda en aquesta identificació: en els troians, alguns hi veiem un símbol de la nostra extinció pròxima, personal i col·lectiva, que no podrem evitar, de la inutilitat dels nostres “esforços de desventurats”. Arribats en aquest punt, de tota manera, val la pena recordar el consell d’Hèctor davant de la varietat d’oracles i pronòstics sobre el futur i el sentit de la lluita: “El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria.”

Llegim ara la lectura que fa Kavafis de l’Odissea, en la traducció de Carles Riba:

ÍTACA
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Ítaca és un poema molt transparent. Tant, que quasi no val la pena de comentar-lo. Per dir-ne alguna cosa: per a Kavafis, Ítaca és un símbol tant de la vida com de la mort; la vida com un viatge il·lusionat que acaba en la mort. El vers “ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques” expressa aquesta idea i també que l’única justificació de la vida és la vida mateixa, el fet mateix de viure-la; que no té sentit subordinar-la o lligar-la a un ideal que estiga més enllà, com ara la vida després de la mort, el futur de la humanitat, etc.

Quin d’aquests dos poemes us agrada més? Quin penseu que en triaria jo? Troians! Ho heu encertat a la primera! De fet, la tria em venia una mica obligada perquè, si voleu que us diga la veritat, Ítaca és un poema que no m’agrada massa. El trobe massa obvi, poc suggestiu i, el que és pitjor, amb to didàctic embafador: has de, has de… si… Obligacions, condicions, temps en futur. Malament. No hi ha res més fatal per a la literatura que el didactisme, l’èmfasi, el to admonitori i paternal. Una de les obligacions de l’escriptor, a més de la claredat i de l’amenitat, és tractar el lector com un igual. Com en una conversa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada