dijous, 12 de gener del 2012

El llenguatge de Shakespeare

Aquest Nadal m’he llegit Shakespeare’s Language de Frank Kermode, una mica per escalfar motors per al comentari de Hamlet en classe i també perquè Kermode és un crític que m’agrada especialment. És autor, entre altres, d’un llibre clàssic, The Sense of an Ending (El sentido de un final. Gedisa), en què estudia el paper dels finals en les obres de ficció. Hi examina conceptes com cronos, kairós, aevum i apocalipsi, i estén la seua reflexió més enllà de la literatura per a fer observacions sobre la història i sobre la manera com experimentem el temps. 

Kermode va morir el 2010, als 90 anys. Shakespeare’s Language, publicat el 2000, va ser la culminació d’una dedicació llarga i sostinguda com a crític literari de l’obra de Shakespeare. El 2004 havia publicat The Age of Shakespeare (El tiempo de Shakespeare. Debate), una de les millor introduccions que conec a l’obra d’aquest autor. 

Afortunadament per al lector digne d’aquest nom, Kermode no escrivia per a la secta acadèmica. En Shakespeare’s Language no es va dedicar a l’anàlisi estricta i minuciosa de la sintaxi i del lèxic shakesperians, sinó a comentar, una per una, totes les obres de Shakespeare, prenent com a fil conductor l’evolució que va experimentar el seu llenguatge. El llibre és en realitat una guia de lectura, plena de suggeriments, de pistes i de remarques sobre els punts essencials de cada obra.

Per a Kermode, en la producció dramàtica de Shakespeare es produeix un abandonament progressiu de la retòrica florida de les primeres obres, de l’ornamentació en l’expressió de l’emoció a partir d’un sistema de figures i de llocs comuns retòrics, característica de tot el teatre isabelí, i un desplaçament cap a una expressió més concentrada, més complexa, més difícil de seguir, caracteritzada per una gran llibertat en l’ús de la metàfora, en l’al·lusió i en l’el·lipsi, com a forma de reproduir el pensament excitat i ansiós dels personatges. 

Kermode remarca que un tret fonamental de l’últim període de Shakespeare és la tendència a construir les seues obres a partir d’una paraula o grup de paraules que cohesionen la varietat de la trama argumental, com una mena de leit-motiv que donava un sentit subterrani a la narració dramàtica. Aquesta subtrama semàntica és un procediment que s’ha utilitzat sovint en la literatura posterior. És el cas de les novel·les de Virginia Woolf. 

El procediment es manifesta sobretot en la duplicació de nuclis lèxics, que es troba ja en la insistència en els “miralls” i les “ombres” de Ricard II, i que arriba a una mena d’hipertròfia en Hamlet. El llenguatge que va utilitzar Shakespeare en Hamlet és enormement variat, però està dominat de cap a cap per l’ús d’una figura retòrica coneguda com a hendíadis Aquest terme terme significa literalment “un mitjançant dos”. És un recurs literari que consisteix en la repetició de dos termes coordinats per expressar una idea o concepte, normalment amb una conjunció copulativa. Es pot il·lustrar amb algunes expressions comunes com “la llei i l’ordre”, “són carn i ungla”. Normalment transforma un “nom+adjectiu” en dos noms units per una conjunció. Així, l’expressió “sound and fury”, que apareix en Macbeth, transforma i intensifica “furious sound”. El que s’expressa a través d’aquesta figura sol ser una mica incert o ambigu, perquè no sempre es pot establir que els dos mots emparellats expressen una única idea. 

La duplicació afecta també l’estructura de Hamlet. Hi ha parelles de personatges: Corneli i Voltemand, Rosencrantz i Guildestern. El teatre dins del teatre és un altre procediment de duplicació. El paper del venjador està duplicat per Laertes i Fortimbràs. La duplicació compulsiva ocorre arreu, de vegades d’una manera simple i buida, com en el parlament de Poloni al començament del segon acte: 

And thus do we of wisdom and of reach, 
With windlasses and with assays of bias, 
By indirections find directions out; 
So by my former lecture and advice 
Shall you my son. You have me, have me not? 

                                  (és així com 
els que som llargs de seny i enteniment, 
atacant de biaix i fent revolts, 
trobem el camí recte pel camí indirecte. 
Espero que aprofitis tots aquests consells 
quan trobis el meu fill. ¿Ha quedat clar? 

Traducció de Joan Sellent, Quaderns Crema, que difumina una mica les hendíadis de l’original.) 

El primer parlament del rei Claudi, ple de paradoxes i d’oxímorons, és un altre exemple de duplicació compulsiva: 

Així, la que era abans germana i ara és reina nostra, 
l’hereva imperial d’aquest país guerrer, 
l’hem fet, per dir-ho així, amb un goig abatut 
i un ull plorós de joia i l’altre de dolor, 
amb alegria a les exèquies i dol al casament 
i sospesant pena i delit a parts iguals, 
esposa nostra. 
(Traducció de Joan Sellent.) 

Les hendíadis que apareixen en Hamlet estan marcades per una tensió característica, com si les dues parts estigueren relacionades d’una manera que no és del tot evident. Introdueixen així la inquietud i el misteri en l’expressió. Totes aquestes duplicacions són tan nombroses que és fàcil oblidar-se’n o passar-les per alt, però per a Kermode són l’essència de Hamlet

Quan parlem de la complexitat del llenguatge de Shakespeare, hi ha una pregunta que és inevitable plantejar-se: els contemporanis de Shakespeare que acudien al teatre a veure representades les seues obres, les entenien? El llenguatge de les obres de Shakespeare és difícil per a nosaltres i deu haver-ho estat també per als seus contemporanis. Com podien apreciar els auditoris Hamlet

Kermode, tot i remarcar que els públics d’aquella època, molts d’ells orals més que lletrats, estaven acostumats, com no ho estem nosaltres, a escoltar parlaments, sermons i representacions llargs i densament estructurats, i que devien tenir, per tant, millor memòria que nosaltres i de segur que més paciència, conclou que és inconcebible que ningú hagués pogut seguir cada frase de Coriolà. Seguir la història, comprendre els conflictes que enfronten els diferents personatges, no és el mateix que comprendre els significats de cada vers, encara que només siga en part. I en el teatre, ni abans ni ara, no es pot aturar els actors per examinar amb més calma algun vers que ens desconcerta o que no hem entès bé. En fi, què preferiu vosaltres, llegir Shakespeare o veure’l representat?


11 comentaris:

  1. En mi opinión, Hamlet es una obra muy interesante porque muestra la sensibilidad humana ,y parte de una realidad, ya que nos deja ver rasgos de ésta como el dolor por la muerte, el desencanto por la vida,la venganza...Estos quizás se lleven a un extremo, pero no deja de ser parte de la obra,basada en una época en cierto modo muy radical y de conflicto en algunos aspectos de la vida. Aunque creo que en muchos momentos ese exceso está justificado y entra dentro de la dinámica del carácter de Hamlet.
    Todos estos detalles los podemos encontrar en la lectura del libro,pero de un modo menos agresivo que con la película,con la que puedes tener una imagen más próxima de los sentimientos de los personajes y de como los expresan al verlos actuar.
    De todas formas, a mi parecer el libro está por encima de la película porque te muestra caracteristicas de los personajes y escenas que en la película son un tanto sensacionalistas.


    Andrea Campos Ruiz 2ºBach C

    ResponElimina
  2. Hamlet és una obra que m'ha agradat molt, sobretot per aspectes com la insistència de la contraposició realitat-ficció. És un tema que sempre m'ha semblat interesant i la separació entre els dos no sembla ser tan clara, i, a vegades, la millor forma per conèixer la realitat es "veure" la ficció (com a el teatre dins del teatre). El personatge de Hamlet també m'ha agradat, totes les seues postures m'han semblat interesant, sobretot la seua indiferència respecte la vida. D'alguna manera fa que et sentes identificat amb ell.
    D'altra banda, al vore la película, el director et mostra com ell ha antés el llibre, i automàticament fa que la teua visió es tranforme com la seua. Llegint tens més llibertat per interpetrar les coses que no queden tan clares al llarg de l'obra, imaginar-te els persontatges, els escenaris, etc. Per això, abans de "conèixer" la història, m'agrada més llegir-la abans, però una vegada fet açò, està bé vore la película, altra forma de vore l'obra.
    En conclusió, l'obra de Hamlet porta amb ella una sèrie de temes que resulten atractius per al públic (realitat-ficció, visió de la vida i la mort, pecats...etc) i et fan reflexionar sobre els mateixos, que, llegint tens més llibertat per a les diferents conclusions i la fomra en vore les coses exposades durant l'obra. No obstant açò, vore la película et dona una forma més de interpretació.

    Carmen Burriel Pérez 2n Bat. B

    ResponElimina
  3. Hamlet ha sido un libro interesante, pero denso. En esta obra se refleja una serie de sentimientos que pueden llegar a ser exagerados o mejor dicho al límite. El tema de la obra se podría decir que es la venganza y en ella se puede ver un gran parecido entre los personajes como hemos comentado en clase entre Hamlet y Leartes por ejemplo.
    Respecto a la pelicula, es cierto que se puede observar mas violencia y puede ser que esta sea más pasional. En casi todas las ocasiones se ha dicho que el libro suele ser mejor que la pelicula pero en este caso pienso lo contrario. Las partes que vimos de la pelicula me parecieron mas interesantes y no tan densas como el libro.

    Mireya Martínez Guzmán 2ºC

    ResponElimina
  4. Personalment no m'atrau massa llegir teatre però Hamlet, potser per l'aparent simplicitat però per tot el transfons psicològic que amaga, m'ha resultat una obra interessant.
    La "bogeria" de Hamlet ens fa que prestem contínuament atenció a les seues accions i els seus parlaments, ja que actua d'una manera però en el fons ens adonem que no està realment boig com sembla. I pense que aquesta "bogeria" tan singular és la que fa que aquesta obra haja tingut tant d'èxit durant tant de temps.

    Mireia Ferrando, 2nA

    ResponElimina
  5. Hamlet, de Shakespeare, es una obra dramática de teatro bastante densa, su temática, que gira en torno a un príncipe incomprendido, está relacionada con la falta de sentido de la vida y por la falta de justicia. Se puede apreciar claramente la gran diferencia existente entre cada personaje y, especialmente, el personaje de Hamlet en su profundidad psicológica.
    Es una gran obra que, en mi opinión, y según las escenas que hemos podido ver en clase, es muy buena tanto en la pantalla como sobre el papel. No obstante, aunque la película represente muy bien el trabajo de Shakespeare, si se tiene tiempo y ganas, siempre es mucho mejor leer un libro, ya que te deja dar rienda suelta a tu imaginación y se puede adaptar lo sucedido mas al gusto de cada persona.


    Ana Martí Cortijo, 2º bach A.

    ResponElimina
  6. Hamlet es una obra que me ha parecido muy interesante por el tema que trata y los aspectos psicologicos de cada personaje que encierra, sobretodo del personaje de hamlet que no soporta el asesinato de su padre por parte de su tio y eso le hace enloquecer, me ha gustado mucho la obra por su trama, pero al leerla se me ha hecho un poco pesada, pero al fin y al cabo para mi vale la pena leerla.

    Guillermo Alfonso Estañ 2ºC

    ResponElimina
  7. La veritat es que la obra de Shakespeare, i la història en sí de Hamlet m'agradat, ja que havia vist alguna versió cinematogràfica, pero molt millor el llibre.
    La veritat es que m'ha costat un poc de seguir, perque a diferencia dels llibres que puc llegir actual, Hamlet em resulta una obra densa, on els monòlegs interiors són molt interesants, pero conseguixen que perga el fil i el sentit al que està diguent. Aquest ha sigut el que menys m'agradat pero a la vegada el que més interesant m'ha semblat, que quan Hamlet fà els seus monòlegs interiors a la meitat d'ell ja no sas com començava o del que està parlant.
    Per tot el demés m'ha resultat una obra interesant i recomenable.
    Encara que crec que preferisc més l'obra de Macbeth.

    Joan Soler i Mislata. 2ºA

    ResponElimina
  8. Llegir Hamlet sense aprofundir massa en la història, potser ens porte a pensar que es un llibre "ximple".
    Però, quan trobes els detalls que amaga l'obra, sincerament, el fa molt interessant. Una cosa que m'ha cridat l'atenció de l'obra (què, pel que hem vist, crec que és el més important) és eixa ambigüitat entre el ser i l'aparença. Es veu com Shakespeare l'ha portat a diferents situacions, i això el fa molt interessant.
    Potser que aquesta història en pel.lícula facilite més fer-nos una idea de la forma en què es diuen les coses o la situació en què es diuen. Però, per altra banda, llegit ens permet detallar en cada paraula de tots els diàlegs i sobretot els soliloquis. Per això, pense que, per a apreciar el vertader contingut de l'obra, es millor conéixer-la llegint-la.

    Lorena Perales. 2ºC

    ResponElimina
  9. Després de la lectura d'aquest llibre, sens dubte el que més m'ha agradat són els monòlegs i els diàlegs de Hamlet, m'ha encantat la seua manera de parlar plena d'ironies. Quan ell parla ningun personatge més és capaç de seguir-lo. Les millors parts han sigut per a mi quan fingeix que està boig i la escena de l'enterramorts en la que Hamlet es troba per primera vegada amb un orador al seu nivell.
    Però el protagonista no només és l'únic personatge interessant d'aquesta obra, tots tenen una personalitat molt definida. Per exemple també m'ha agradat la reacció d'Ofèlia a la mort de Poloni, la absència del seu germà i el tracte que Hamlet li dóna. La seua reacció no s'entendria sinó fóra per la seua personalitat submisa.
    Esbrinar la personalitat i la seua relació amb els actes dels personatges ha sigut divertit. La veritat és que aquesta classe de teatre m'agrada molt. Però pense que només llegit podria gaudir-lo realment, ja que quan es representat crec que es perdrien tots els significats ocults que hi ha darrere de cada diàleg.

    Pau Garcia i Gómez. 2ºB

    ResponElimina
  10. La lectura de Shakespeare sempre resulta, com a mínim enriquidora i així ho demostra Hamlet. Els monòlegs del protagonista (per a mi la part més destacable de l'obra)ens deixen de primeres confosos i poc a poc van cobrant sentit. Un sentit subjectiu (o així crec que deuria de ser), cadascú veurà a les paraules de Hamlet una part d'ells mateixos i és segurament per això per el que una vegada compres no sol desagradara pràcticament ningú. Baix la meua opinió un dels punts més baixos que trobe a Hamlet és l'historia, no arriba en cap moment a ser interessant ni remarcable, probablement perquè sols siga un transfons del que verdaderament volia mostrar-nos Shakespeare. Responent a la teva pregunta Enric, si encara fos a temps haguera elegit veure primer l'obra representada i després llegir-lo amb tranquil·litat i pausadament a casa.

    Arnau Zaragozà Tremolosa. 2ºA.

    ResponElimina
  11. Hamlet me ha parecido una buena obra, nos dejaba ver los sentimientos de los personajes, y la manera de actuar de cada uno de ellos. Se observaba la venganza por alguno de ellos, el cariño o aprecio a esos seres queridos que ya no estaban y que por ello podian llegar a matar para vengarse de ellos. Hemos visto momentos de locura por parte de hamlet o algunas conversaciones amorosas entre hamlet y ofelia, al igual que tambien hemos podido comprobar la cantidad de muertes que se han producido, tambien veiamos el odio entre algun personaje como el que sentia hamlet por su tio, o el apoyo recibido por parte de los amigos de hamlet hacia el. En conclusion, ha estado bien, mezclaba odio y venganza que es lo que nos hacia estar ahí pendiente de lo que pudiera pasar. En comparacion con la pelicula, en esta se ve todo de una manera mas dramatizada, mas exagerada.



    Carlota Perez Martinez 2bach C

    ResponElimina