El cosí Basílio

Al cap de poc de la seua publicació, Madame Bovary no sols va ser considerada per molts com una obra mestra del nou corrent de la novel·la realista, sinó que es va convertir també en un model, confessat o no, de moltes novel·les posteriors, sobretot les que podríem etiquetar com a «novel·les de l’adulteri». 

Entre aquestes ocupa un lloc especial El cosí Basílio d’Eça de Queirós. Més que prendre com a model Madame Bovary, Queirós en va un remake deliberat, que transfigurava i potser supera l’original. Borges, gran admirador de l’escriptor portuguès, recordava que Émile Zola va jutjar El cosí Basílio superior a la novel·la de Flaubert, dictamen que va reblar amb aquestes paraules: «Els ho diu un deixeble de Flaubert.» Encara que és una de les millors novel·les que va produir el realisme europeu, El cosí Basílio sol aparèixer en una discreta segona fila, potser perquè la literatura portuguesa, com tantes altres literatures europees, no ha pogut superar l’estatus de literatura regional dins el conjunt europeu. 

Queirós va recórrer a la tècnica del remake més d’una vegada. La seua capacitat d’invenció narrativa era dèbil, però tenia una gran habilitat per a transformar uns altres models literaris d’una manera inusualment productiva. Si comparem El cosí Basílio amb Madame Bovary, de seguida hi detectem uns paral·lelismes evidents. D’entrada, s’hi utilitzen els mateixos motius principals: afers extramaritals i problemes de diners sobre el rerefons d’una societat provinciana i mediocre. A més, les protagonistes femenines respectives, Emma i Luísa, estan doblades en les dues novel·les, i també altres personatges, com el conseller Acácio de Queirós, que és la rèplica de l’Homais de Flaubert. Tots dos comparteixen ínfules literàries i la tendència a perorar, més que a parlar. Igualment coincideixen alguns dels episodis en què intervenen. Així, Homais interromp Léon quan va de camí a una cita amb Emma i el conseller fa el mateix amb Luísa una vegada que aquesta va a trobar-se amb Basílio. Tots dos triomfen al final de la novel·la. Com a mínim, són condecorats! 

Perquè us fixeu fins a quin punt poden arribar aquests paral·lelismes, comproveu com calca Queirós l’escena en què Emma, emocionada, s’exclama: «Tinc un amant!» 

a) Madame Bovary: 

«Però quan es va veure al mirall li va estranyar la seva cara. Mai no havia tingut els ulls tan grossos, tan negres, tan profunds. Una cosa subtil s’expandia sobre la seva persona i la transfigurava. 

Es repetia: «Tinc un amant! un amant!», es delectava amb aquella idea com si fos una nova pubertat. Per fi podria posseir aquelles joies de l’amor, aquella febre de felicitat que ja havia desesperat d’obtenir.» 

b) El cosí Basílio: 

«Es va anar a mirar al mirall; es va trobar la pell més clara, més fresca, i un entendriment humit a la mirada: ¿devia ser veritat allò que deia Leopoldina, doncs, que «no hi havia res com una malifeta per fer-te tornar bonica»? Tenia un amant, ella, també! 

I, immòbil al mig de l’habitació, encreuada de braços, amb l’esguard fix, repetia: «Tinc un amant!» Recordava la sala el dia abans, la flama afuada de les espelmes, i certs silencis extraordinaris en què li semblava que la vida s’hagués aturat, mentre els ulls del retrat de la mare de Jorge, negres, al mig del rostre esgrogueït, li adreçaven des de la paret la seva mirada fixa de pintura.» 

Queirós va assimilar també procediments tècnics de Flaubert, com l’ús del discurs indirecte lliure o el recurs a les veus en contrapunt. L’episodi de la fira agrícola té el seu equivalent en la lectura que fa el conseller Acácio en un cafè de la necrològica de Luísa, entremesclada amb les converses dels altres tertulians. Però El cosí Basílio és molt més que un remake de Madame Bovary. Episodis i personatges de la novel·la de Flaubert hi apareixen sovint transfigurats o aprofundits. Rarament hi ha una caiguda respecte al model original. 

Pel que fa a les protagonistes, sentim la presència d’Emma en Luísa i, alhora, notem estranyament que Luísa és exactament el contrari d’Emma. Encara que llegeix novel·les romàntiques, les lectures no li han rentat el cervell ni l’impulsen a viure en la realitat, a la manera de Quixot/Emma, el món de la imaginació literària. Luísa és fonamentalment una criatura satisfeta. És feliç amb el seu marit i aquest, al seu torn, no té l’aire boví de Charles Bovary. De fet, Luísa el traeix per uns motius fortuïts: l’arribada casual del cosí Basílio i la més casual eixida del marit en un viatge de treball. Emma estima d’una manera premeditada, insana. Luísa, simplement, té una liaison, un ligue. Comparada amb Emma, és un personatge una mica contradictori, però més convincent i més comprensible. 

De més a més, Luísa, a diferència d'Emma, no odia el marit, sinó que quan el compara amb l'amant troba que és millor que no aquest. Aleshores, per què li fa el salt? Els motius són humans, massa humans, com ara la vanitat de sentir que pot agradar a un altre home i, més encara, a un home de món, refinat, acostumat a tots els plaers. Quan el cosí l’abandona a la primera dificultat, Luísa, una mica fatigada per l’aventura, gira la mirada, feliç, cap al marit que retorna. Ella també retorna a la tranquil·litat de la llar, amb el comfort suplementari de recordar les abraçades d'un altre. Però no podrà dedicar-se a aquesta vida feliç d’amant esposa, perquè una criada xantatgista, Juliana, dotada de la mala intenció de la gent ignorant i reprimida, s’encarregarà de fer-li passar un calvari que acabarà duent-la a un desenllaç fatal. 

A pesar del seu final, Luísa no és un personatge tràgic com Emma. No demana a la vida més del que aquesta pot donar. La seua mort no es produeix amb el sentit d’inevitabilitat i implacabilitat que acompanya els moments finals de Madame Bovary. Emma mor perquè el seu món s’ha esfondrat. Luísa, només perquè Emma ha mort. És un dels pocs casos en què el remake no acaba de reeixir. 

Una diferència fonamental entre les dues novel·les és que El cosí Basílio no està tan centrat en un únic personatge com Madame Bovary. El títol de la de Queirós despista una mica, perquè el fet és que la novel·la presenta una galeria de personatges molt àmplia, i amb alguns d’antològics, com el conseller Acácio i, sobretot, Juliana, la criada. 

No conec cap novel·la de temàtica semblant que presente el conflicte social amb tanta nitidesa, que done tanta importància, tantes raons i tantes paraules, als criats. Juliana odia Luísa perquè ella és la criada i l’altra la senyora, perquè la vida l’ha col·locada en una posició de submissió i misèria davant l’altra sense cap raó de pes. L’eloqüència de la criada ressentida és impressionant: «Fa anys i panys que em corseco! Per guanyar mitja moneda al mes, em mato treballant, des de la matinada fins al vespre, mentre vostè es grata la panxa! Sóc jo qui es lleva a les sis del matí, i de seguida a enllustrar, escombrar, fregar i escarrassar-me mentre vostè s’està a la regalada al llit, sense maldecaps ni mataments. Fa un mes que em llevo amb el dia, per posar la roba en remull, per planxar, per emmidonar! Vostè vinga embrutar; vol anar a trobar-se amb qui ja sabem, presentar-s’hi amb bonics a sota, i aquí es queda l’esclava, amb la punyida al cor, matant-se amb la planxa a la mà! I, vostè, tot són sortides, fiacres i el que li ve de gust; però, ¿i l’esclava? L’esclava que penqui!» 

L’adulteri és també la roba blanca que s’embruta i la criada que la neteja. En un balanç final, crec que El cosí Basílio és una novel·la més versemblant i comprensiva (en el doble sentit d'aquest mot: contenir i entendre), que no Madame Bovary. Més integralment realista, perquè té en compte més factors de la realitat. També l’erotisme, que moltes vegades s’utilitza com a pedra de toc per a calibrar el realisme literari, apareix en El cosí Basílio més explícitament i més directament que en Madame Bovary. Al famós episodi del fiacre de Flaubert, Queirós oposa els besos amb xampany o la descripció, encara que el·líptica, del cunnilinguis que el cosí practica a la cosina.