dimarts, 28 d’agost del 2012

La rapidesa és tot

Intentava llegir a poc a poc, però no podia. Sense voler, gairebé em botava de tant en tant alguna línia. Tancava el llibre, amb la intenció de recuperar l’alè, i el tornava a obrir de seguida. I tornava a llegir de pressa, sense cansar-me’n, senyalant d’esma algun passatge amb el llapis. No, no tenia a les mans una novel·la policíaca ni cap relat amb una intriga que t'atrapa des de la primera línia, sinó una obra de la literatura llatina clàssica: la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, coneguda també com a Comentaris a la guerra de les Gàl·lies

Comentarii és el nom que rebien en llatí les comunicacions oficials. El llibre de Juli Cèsar, per tant, no és una Història de la guerra de les Gàl·lies, sinó un seguit d’informes, de reports, en què descriu i narra amb una justesa impressionant els principals fets de la campanya de les Gàl·lies i de l’expedició a Britània: escaramusses, batalles, emboscades, setges, treballs de fortificacions, marxes de les legions, negociacions, observacions sobre els diferents pobles gals… Uns informes que testifiquen el geni militar de Juli Cèsar. Contra un enemic molt més nombrós, Cèsar hi va oposar l’experiència i la disciplina de les legions romanes i, sobretot, la seua capacitat d’actuar d’una manera ràpida i decidida. Era ràpid a a calcular, ràpid a posar-se en moviment i a mantenir-hi la iniciativa. El mateix Cèsar destaca en el seu llibre, més d’una vegada, la importància d’aquesta qualitat: «Amb les presses, ni tan sols hi hagué temps d’estrènyer el campament, perquè tot semblava dependre de la rapidesa…», «els fa veure les dificultats que ofereix la desigualtat de les posicions; només es poden salvar mitjançant una acció ràpida; tot rau en la sorpresa, no en el combat. Exposades aquestes raons, dóna el senyal de l’atac…» 

Cèsar va aplicar a la narració de la història les mateixes tècniques que va utilitzar en les seues campanyes militars. El seu estil literari, sobri i nítid, reprodueix directament el seu objecte amb claredat i precisió, amb la rapidesa pròpia de l’home d’acció. El fet d’escriure el seu relat en tercera persona li va facilitar la tasca d’aconseguir un efecte més dramàtic i de donar interès i vivacitat a les escenes més culminants. És un procediment, també, de distanciament, que permet veure-hi clar enmig d’uns fets complexos i confusos. 

Aquest estil, atenció, serà el de Voltaire. S’ha comparat també amb el de Hemingway, cosa que no deixa de ser una mica estirada pels cabells. Sobretot, perquè Cèsar escrivia molt millor. A més, la seua obra literària se’ns apareix com un residu o una derivació de la seua vida d’acció, com una manera de comunicar i justificar les seues accions per poder emprendre’n d’altres. En canvi, les «accions» de la vida de Hemingway fora de l’escriptura —la participació en les dues guerres mundials, les corridas i les caceres a l’Àfrica— ensenyen de lluny el llautó de la pose literària. 

Al costat de Sal·lusti i d’altres, Cèsar es va arrenglerar entre els qui rebutjaven l’ampul·lositat de Ciceró. El mateix Ciceró va fer sense reticències un franc elogi dels Comentaris a la guerra de les Gàl·lies, en dir que són purs, simples i elegants, despullats de tot enfarfec oratori, com un cos que s’hagués despullat de la seua vestimenta. I afegia que en història no hi ha res de millor que una brevetat pura i brillant. 

Si sentiu interès o curiositat per la figura de Juli Cèsar, podeu llegir Alexandre i Cèsar, una de les vides paral·leles de Plutarc, o les pàgines que li dedica Indro Montanelli en la seua Història de Roma. Però qui millor el va caracteritzar va ser Dante, que el fa aparèixer, juntament amb altres personatges de l’antiguitat, en el cant IV de l’Infern, dedicant-li un sol vers que el defineix amb una precisió impressionant: Cesare armato con li occhi grifagni. Cèsar, armat, amb els ulls d’esparver. 

Com a mostra, voldria proposar-vos la lectura de dos fragments de la Guerra de les Gàl·lies. En el primer, Cèsar explica per què l’autoritat de Vercingetòrix, paradoxalment, va créixer entre el seu poble després d’una derrota: 

«XXIX. L’endemà, convocat el consell, conhortà i exhortà els seus a no perdre el coratge ni a desanimar-se per cap contratemps; deia que els romans no havien triomfat ni per llur valentia ni en batalla, sinó gràcies a un estratagema i a una tècnica que els gals desconeixien; s’equivocaven els qui ho esperessin tot com a favorable en una guerra; eren testimonis que a ell mai no li havia abellit de defensar Avàricum; aquest infortuni, per tant, l’havien d’atribuir a la imprudència dels bitúrigs i a l’excessiva condescendència dels altres. Malgrat això, ell ho remeiaria de seguida amb èxits més importants, perquè, els pobles que pensaven diferent de la resta dels gals, ell amb traça se’ls faria seus, i formaria una sola voluntat de tota la Gàl·lia, a la qual, un cop unida, ni el món sencer no se li podria enfrontar, i això gairebé ja ho havia aconseguit. Mentrestant, per esguard de la salvació general, era just de demanar-los que es decidissen a fortificar el campament, per tal de poder resistir més fàcilment els atacs sobtosos de l’enemic. 

XXX. Als gals no els desplagué aquest parlament, més que més perquè ni ell mateix s’havia desanimat, després de sofrir un revés tan considerable, ja que ni s’havia amagat ni apartat de la vista de tothom; creien que era un home molt previsor i ben encaminat, puix que, quan encara no havia passat res, d’antuvi havia resolt d’incendiar Avàricum, i després d’abandonar-la. Així, mentre els revessos minven el crèdit d’altres generals, ell, en canvi, veia créixer el seu prestigi de dia en dia a despit del desastre.» 

(Guerra de les Gàl·lies, llibre VII, XXIX-XXX) 

El segon fragment, La batalla del riu Sambre, ja em perdonareu, és una mica llarg, però crec que val la pena. Cèsar hi descriu el desordre d’una batalla, descomponent i classificant els fets per explicar amb claredat al lector una acció realment confusa. Segles més tard, Stendhal en La cartoixa de Parma i Tolstoi en Guerra i pau van intentar reproduir també la confusió i el desordre inherents de qualsevol batalla real.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada