dimecres, 6 de febrer del 2013

Vaig amb els alumnes a veure l’exposició sobre Estellés

Ahir vaig anar amb el grup de segon de batxillerat a veure l’exposició sobre Vicent Andrés Estellés que hi ha en el Centre del Carme. Estàvem a punt d’eixir, a tres quarts de deu, quan a tres  se’ls va ocórrer de fer-se un cafenet abans d’arrencar. Una vegada superat l’entrebanc —el cafenet—, vam enfilar el passadís tot pixat de Sant Pau per agafar l’avinguda de l’Oest. Sense adonar-me’n, em vaig quedar sol al capdavant de la caravana, arrossegant al meu darrere tota la filera d’alumnes, que em seguien respectuosament. La veritat és que era tot un espectacle, i més encara en ple centre de València. El meu sentit del ridícul, massa acusat potser, em va fer deixar la posició capdavantera per mirar de passar una mica desapercebut . Vam deixar a la nostra dreta el Mercat Central i l’església de Sant Joan, i vam continuar tot recte pel carrer de la Bosseria i el carrer de Baix fins a la plaça del Carme. La passejada va durar una mitja hora, caminant amb tranquil·litat. Com que tots els pubs estaven tancats, no hi va haver cap problema. Vull dir que ningú es va perdre pel camí. Feia molt bon dia i el barri vell tenia una vivacitat de colors molt atractiva i relaxant. 

Una vegada al Centre del Carme, un dels responsables ens va ensenyar i explicar les característiques de les principals zones de l’edifici: el claustre gòtic i el renaixentista, i una casa de la València musulmana, bastant ben conservada, que ha aparegut en unes excavacions. M’hauria posat a passejar pels claustres, oblidat dels meus alumnes i oblidat d’Estellés, pensant en certes coses, en tot açò i allò. 

Després, vam entrar a l’antic refectori del convent, que és on hi ha instal·lada l’exposició. En aquell moment hi havia tot un seguit de personalitats visitant-la, entre les quals Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va acudir de seguida a saludar-nos i va insistir a fer-se una fotografia amb nosaltres. Li feia tanta il·lusió que no li vam poder dir que no. Hi havia, a més, Josep Palomero i Jesús Huguet, que conec personalment de fa temps. I també Ximo Puig, el dirigent del PSPV, que em va presentar Palomero: és el fill de Josep Iborra, li va dir. Vaig parlar una mica amb Palomero; em va dir que s’acaba de jubilar. Últimament no pare de trobar-me amics i coneguts que em diuen, mig disculpant-se, mig amb una satisfacció escassament dissimulada, que s’acaben de jubilar. La setmana passada, en la presentació de la novel·la d’Octavi Monsonís, Carrer de pas, vaig veure Francesc Collado, el Lleó de la Costera, que em va dir també que s’havia jubilat. Ja ho sabia. Ara per ara, sembla que alguns tenim l’inconvenient de ser més joves que ells o no de ser tan vells. L’últim que se’n vaja que apague la llum. 

Tornem a l’exposició. Les exposicions sobre escriptors són sempre una mica problemàtiques, però cal reconèixer que aquesta d’Estellés està francament bé. Un dels seus néts ens va fer de guia i després ens va deixar que la visitàssem al nostre aire. A més de presentar els principals continguts de l’exposició, de tant en tant feia als alumnes algunes preguntes sobre Estellés, que s’esforçaven a contestar tan bé com podien per deixar-me en bon lloc. També els va dir, per motivar-los, és clar, que és molt possible que en les pròximes PAU aparega l’ítem de literatura d’Estellés. Ja esteu avisats. 

Els alumnes estaven entretinguts. Alguns es van asseure a veure alguns dels vídeos que s’estaven projectant, d’altres sentien cançonetes sobre poemes d’Estellés, d’altres bambaven entre les diferents vitrines i panells. En un d’aquests panells vaig veure una fotografia en què apareix el meu pare, en una reunió com a jurat dels Premis Octubre. És el primer a la dreta. S’hi distingeixen clarament Estellés i Maria Aurèlia Capmany: 



A més de la meua predilecció pels claustres, sóc una mica donat al fetitxisme literari, de manera que vaig observar atentament els manuscrits i els mecanoscrits d’Estellés que hi havia exposats. Em va sorprendre, agradablement, de veure en una vitrina el mecanoscrit d’un poema del Mural del País Valencià, que porta per títol Pèls i senyals, inclòs en la secció «Valencians que han traït el nostre poble». En una entrada (Injúries i renecs en la literatura) que vaig escriure fa temps, em vaig referir a les injúries en la literatura com a procediment retòric i com a mostra d’imaginació verbal, però se’m va oblidar d’esmentar aquest poema d’Estellés, en què l’eloqüència injuriosa arriba a extrems virtuosístics. Ací teniu el poema, per si no el coneixeu: 

PÈLS I SENYALS 

Amb foc pel cul i per la boca, amb rams 
antics de foc eixint pels dos conductes, 
i àdhuc pels ulls, el nas i les orelles, 
i pel forat jubilat de la uretra, 
així guaiteu, gàrgoles cantoneres! 

Sofre pixeu i menstrueu més sofre! 

Flor natural en el forat nefand 
i bací al cap, si ho permeten les banyes. 
Així passeu, animals d’ala negra, 
molt doctorats en pompa de cabrits. 
El cobrador el gas us acompanya. 

Ah, el mal que heu fet i el que heu propiciat, 
delacions, contactes i denúncies… 
Mereixereu el premi reverent, 
el pergamí de falsa lletra gòtica, 
el títol greu de Fills de la Gran Puta, 
consoladors de caderneres vídues, 
visitadors apostòlics dels wàters, 
masturbadors de colomins imberbes, 
representants de semen de canonge, 
propagadors de menstru d’abadessa. 

Amuntegats, confusió de fals, 
de fals i culs i pèls d’aixella pobra, 
gemegareu entre el gust i l’espant, 
gemegareu dintre els lents focs del Bosco, 
tots esgarrats per perpals prepotents. 
Ah traïdors a la causa del poble! 

En l’edició del Mural publicada per Tres i Quatre hi ha una errata greu en el vers vuitè: en lloc de dir «bací», hi apareix escrit «bocí». Recorde que una vegada vaig sentir Estellés recitar aquest poema, en un acte celebrat a les Sitges de Burjassot, i en comptes de «bací» crec que va dir «orinal», solució que em sembla més efectiva, i més estellesiana també. 

En una altra vitrina em vaig entretenir llegint una nota manuscrita de Fuster, escrita quan va ser membre del jurat que va premiar La clau que obri tots els panys. En una altra vitrina encara, les condecoracions i premis que va rebre Estellés. Em vaig quedar una bona estona mirant la Lletra d’Or, una joia molt petita, un botó de solapa, que li van donar el 1975 per Les pedres de l’àmfora. Per a mi, el Premi Lletra d’Or és el més important de la literatura catalana. 

Una de les coses que més va agradar als meus alumnes va ser una taula on hi havia escampats un exemplar de cada una de les obres d’Estellés, que es podien agafar i fullejar. En algunes vitrines hi havia també algunes edicions de bibliòfil. Em va venir a la memòria un poema d’Estellés poc conegut, El cant incipient, que m’agrada molt i que recorde sovint, per una sèrie de raons personals que ara no és el moment de referir. El vaig llegir per primera vegada editat en un llibre de format gran acompanyat de serigrafies, que m'havien deixat. El poema està inclòs en el recull Festes llunyanes, que es va reeditar més tard en el volum 9 de l’Obra completa (La lluna de colors): 

El cant incipient 

Una alegria 
de ser útil encara 
per a ser digne 
d’alguna llum darrera: 
només que això demane. 

Saber-me útil 
i no mancat com ara 
de tantes coses: 
arribar on no arriben 
encara els meus silencis. 

No tinc ara el llibre a mà i no puc assegurar que el poema siga exactament com el recorde. El primer vers de la segona estrofa, s’ha de llegir «Saber-me útil» o «Saber-me lliure»? Crec que és «útil», però ara que ho pense m’agradaria més que el vers digués «lliure». 

La veritat és que el temps se’ns va passar volant. Però se’ns feia tard i vam emprendre, resignadament, el camí de tornada a l’institut. I així va anar la visita a l’exposició. 




Nota. En el web de l’AVL hi ha informació i materials de l’exposició sobre Estellés que es poden descarregar.

2 comentaris:

  1. Quina entrada més bonica, i més completa, i més llegidora. La veritat és que Estellés dóna i ha donat i donarà per a moltes i bones literatures. Llegint-te, i seguint ben de prop les activitats i la repercussió (entre el gremi de la cultura, ja ho sabem) que està tenint l'Any Estellés, hi ha hagut més d'un moment en què he arribat a pensar que, si pensem en termes de cultura, de literatura, de creació artística, tenim un gran País, digne, potent, exportable. Fins i tot València, mirada amb ulls literaris, és una ciutat fascinant. Salutacions, i gràcies per la teua feinassa a La serp.

    ResponElimina
  2. Enric, una crònica deliciosa. En mi, té un efecte catàrquic el poema "Pèls i senyals", gràcies per donar-me'l a conéixer. Ara mateix el dedique espiritualment a un grapat de "traïdors"!! Ai, quin gust! Sobre el cant incipient, tant si és útil com si és lliure, és qüestió nostra: podem ser-ho, o no. Quin goig de lectures compartides! Vica l'Internet, visca la terra, visca Estellés! Una abraçada!

    ResponElimina