Imma López Pavia, que s’havia donat a conèixer com a poeta aquests últims anys en algunes antologies, acaba de publicar el seu primer recull de poemes en solitari,
Santuaris, amb el qual ha obtingut el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. Es tracta d’una obra molt meditada. I molt convincent. Organitzada en dues parts, la primera es titula
Santuaris, com el llibre, i planteja un viatge vital pels temples grecs i els santuaris de l’antiguitat. El títol de la segona,
Cambra santuari, al·ludeix a l’espai sagrat de la cambra dels amants. Uns versos del
Càntic dels càntics i uns altres de Joan Vinyoli, encapçalen com a epígraf aquesta segona part i anuncien l’expressió d’una experiència exaltant i joiosa.
Recomane vivament als seguidors de la serp blanca la lectura d’aquest llibre. Ara no puc fer-ne una anàlisi en profunditat, que tampoc no cal, però sí que m’agradaria referir-me a dos poemes de la primera part, que m’han interessat particularment. Tots dos es poden considerar una variació sobre el tema d’Ulisses, un dels més insistits i suggestius de la literatura universal. En el primer, «Retorn», Imma López reprèn un dels temes fonamentals de l’Odissea: la idea del retorn. Acabada la guerrra de Troia, Ulisses l’únic que vol és tornar a casa amb la dona i el fill, no anar-se’n de viatge per conèixer món i viure aventures. Però, és possible el retorn?
El segon poema, «Com Ulisses», un dels més suggestius del recull, traça un paral·lelisme entre «aquell antic periple que ens configura», i nosaltres, pelegrins que «Restem enllaçats com la nit a la fosca / a la llegenda del mariner», «reduïts» a la rutina laboral de cada dia, «abocats» a una «jubilació alimentícia». Quina és la nostra Ítaca?
Us invite a llegir-los tots dos a continuació: