En l’última sessió de l’any del curs de literatura universal vam reprendre el comentari d’Anna Karènina. No l’hem acabat encara, de manera que el continuarem el pròxim 10 de gener. Calcule que li haurem de dedicar entre dues i tres sessions més.
En el capítol 17 de la primera part, Stiva i Vronski es troben a l’estació. Stiva ha anat a esperar Anna, a qui ha cridat perquè intente posar pau en el seu matrimoni. Vronski ha anat a esperar la seua mare. Les dues dones han fet plegades el viatge des de Sant Petersburg a Moscou i la mare de Vronski ha quedat encantada amb Anna. Ja tindrà temps de canviar d’opinió.
Els trens juguen un paper fonamental en la novel·la. A Tolstoi li fan falta per traslladar els seus personatges amunt i avall, i per posar-los en contacte entre ells. A més, tenen un fort sentit simbòlic. Encarnen el mal de la civilització i el terror de la passió. Prenen una mena de paper sinistre des del principi fins al final. La primera vegada que veiem Anna és baixant d'un tren. L’última, quan se suïcida tirant-se a les vies. En aquest capítol 17 la descripció de l’arribada de la locomotora expressa una fatalitat opressiva, ineluctable i inquietant: «en efecte, la locomotora xiulava al lluny. Al cap d’uns quants minuts l’andana s’estremí, i esbufegant amb glopades de vapor que la gelada empenyia cap a sota, arribà la locomotora —conduïda per un maquinista encorbat, ple d’abrigalls i amb la cara glaçada— amb un moviment lent i rítmic de la roda del mig; darrera el tènder, anà atansant-se, cada vegada més lentament i fent tremolar l’andana, un vagó amb els bagatges i amb un gos que udolava, i, finalment, estremint-se abans d’aturar-se, arribaren els vagons de passatgers». Fixeu-vos en aquests verbs insistits: «s’estremí», «fent tremolar», «un gos que udolava», «estremint-se abans d’aturar-se».
En el capítol següent apareix Anna per primera vegada. La descripció d’aquest personatge es du a terme a partir de la impressió que produeix en Vronski: «amb l’aptitud pròpia de l’home de món, Vronski en tingué prou amb donar una llambregada a l’exterior d’aquesta dama per deduir que pertanyia a la societat elevada. Després d’excusar-se i d’haver fet ja un pas per anar cap al vagó, sentí la necessitat de mirar-se-la una altra vegada, no pas perquè fos molt bella, ni per aquella elegància i aquella gràcia modesta que hom remarcava en tota la seua figura, sinó perquè en l’expressió del seu rostre agradable, quan passà per davant d’ell, hi havia alguna cosa de particularment manyac i tendre. Quan ell se la mirà, ella també girà el cap. Els ulls brillants, grisos, que l’espessor de les parpelles feia semblar foscos, es fixaren afectuosament, atentament, en el rostre d’ell, com si l’hagués reconegut, i immediatament es giraren cap a la multitud, com si cerquessin algú. Vronski pogué remarcar en aquesta ràpida mirada una vivacitat continguda, que jugava en el seu rostre i voletejava entre els ulls brillants, i un somriure, gairebé imperceptible, que torçava els seus llavis vermells. Semblava com si un excés d’alguna cosa omplís en tanta manera el seu ésser, que, contra la seva voluntat, s’exterioritzés adés en la brillantor de la mirada, ara en el somriure». La citació és llarga, però crec que val la pena. Una mica més endavant, quan se saluden, llegim que Anna «allargà la mà a Vronski. Aquest estrenyé la mà petita que hom li allargava i, com si fos alguna cosa de particular, s’alegrà de l’enèrgica encaixada amb la qual ella sacsejà fortament i audaçment la seva mà. Karènina sortí amb un pas lleuger que semblava estrany que pogués suportar tan fàcilment el seu cos, més aviat ple». En el capítol següent, quan arriba a casa de Dolly i Stiva, ens assabentem d’un altre detall important del seu físic: «es tragué el mocador i el capell deseixint-ne, sacsejant el cap, els cabells negres enrinxolats».
Vaig proposar als assistents un exercici per precisar les característiques físiques d’Anna, projectant en la pantalla un fotograma de l’actriu que interpreta el paper d’Anna Karènina en la recent adaptació cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Joe Wright. I els vaig preguntar si el físic de l’actriu coincidia o no amb la descripció que proporciona la novel·la:
L’actriu té els cabells negres i rulls, com es diu en la novel·la que els té Anna. Però se’n diferencia en dos aspectes importants. En primer lloc, en l’edat. L’actriu és molt més jove que el personatge de la novel·la. Encara que no es diu l’edat que té Anna, es dedueix que és una dona madura d’una mica més de trenta anys. Kitty la veu com una dona major, experimentada. I un altre detall: l’actriu és prima, mentre que en a novel·la se’ns diu que Anna era més aviat plena. Tot seguit, vaig projectar un altre fotograma en què apareixia Vronski:
El Vronski de la novel·la té els cabells negres i el narrador remarca en un pas que està començant a quedar-se calb. L’actor, en canvi, és ros i té una cabellera ben espessa. És important aquesta caracterització física dels personatges en la novel·la. Tolstoi defuig deliberadament els prototipus romàntics dels protagonistes d’un amor apassionat, tràgic. Per començar, ben joves i ben guapos. Com en les pel·lícules.
En aquest mateix capítol es narra la mort accidental d’un ferroviari, aixafat per un tren. Tots se’n mostren horroritzats, especialment Anna, que pensa en la seua família. Vronski aprofita l’ocasió, com si diguéssem, i dóna dos-cents rubles per a la viuda del mort. Quan Stiva i Anna se’n van, ell s’adona que a la seua germana li tremolen els llavis i que contenia les llàgrimes amb dificultat. Li pregunta què li passa i ella li contesta: «és un mal presagi». Evidentment, el lector no pot deixar de notar que la trobada Anna-Vronski ha estat marcada per la mort, i que la mort del ferroviari aixafat pel tren es pot considerar una premonició del suïcidi d’Annna. Però les paraules d’Anna tenen un altre sentit: és un mal presagi, diu, perquè Vronski ha aprofitat aquest fet desgraciat per aproximar-se a ella, cosa que no li ha fet gràcia.
En els capítols següents continuem coneixent Anna a poc a poc. En el capítol 19 se’ns descriu com la veu Kitty: «Anna era d’una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d’interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella». En el ball que té lloc en el capítol 22, Tolstoi no mostra Anna a partir de la impressió que produeix en Vronski, sinó a partir de la que produeix en Kitty, la qual, per a la seua sorpresa, veu una Anna molt diferent de la que coneixia: «Anna no portava un vestit lilà, com volia absolutament Kitty, sinó de vellut negre amb l’escot molt avall, que cobria les seves espatlles talment tallades en vori brunyit i el pit i els braços tornejats que remataven unes mans petites i fines», «se li apareixia d’una manera completament nova i inesperada», «l’única cosa que es veia era ella, senzilla, natural, elegant i joiosa i animada alhora». El lector s’adona de seguida que hi ha dues Annes: l’Anna que arranja el matrimoni de Stiva, adorada pels seus nebots, que és com una germana o una amiga major per a Kitty. I l’Anna que comet adulteri i destrueix i l'idil·li de Kitty per Vronski.
El coqueteig de Vronski amb Kitty té els mateixos valors estructurals i psicològics que l'enamorament de Romeo amb Rosalina en la tragèdia de Shakespeare. El canvi brusc de Romeo i la passió de Vronski per Anna només poden dur-se a terme poèticament i fer-se comprensibles mitjançant el contrast amb un amor previ. El coqueteig de Kitty amb Vronski és igualment un preludi per al coneixement de si mateixa. És per comparació que ella s'adonarà dels seus sentiments per Levin.
A l’endemà del ball, hi ha una conversa entre Anna i Dolly. Anna li diu que lamenta el que ha passat amb Kitty: «saps per què Kitty no ha vingut a dinar? Té gelosia de mi. Jo he espatllat… he estat la causa que aquest ball fos per a ella un turment i no pas una joia. Però la veritat és que jo no sóc culpable, o només ho sóc una miqueta —digué ella arrossegant amb una veu prima aquestes últimes paraules». Aquestes paraules recorden les que pronuncia Stiva en el primer capítol («la culpa és meva, però jo no sóc culpable»). Dolly li remarca, rient: «—Oh, de quina manera més semblant a Stiva has dit això!»
En Anna Karènina no hi ha un únic punt de vista narratiu, identificable amb un narrador omniscient i prou. Molt sovint, les descripcions i el relat es fan indirectament, a partir de la versió que en donen els diferents personatges. En l'escena del ball, un artista menor hauria mostrat Anna a través dels ulls de Vronski. Tolstoi ho fa a partir de Kitty. Uns capítols abans, Vronski apareix descrit per primera vegada tal com el veu Levin, que es el seu rival en l’amor per Kitty.
El narrador omniscient de Tolstoi pren la forma d’una intervenció constant en les converses i les accions dels personatges, per fer evident el que senten i pensen en realitat. Aquest narrador intervé de vegades per remarcar no sols el que els personatges callen, sinó també el que no volen reconèixer i, fins i tot, el que ells mateixos ignoren. Els desemmascara a cada pas. En els diàlegs, el narrador observa tot el que hi ha darrere i davall de les paraules. Aquest procediment és responsable en bona part de la impressió de realitat que produeixen les novel·les de Tolstoi. Consisteix a fer veure que les coses no són com pensàvem que són, tant els sentiments i pensaments dels personatges davant determinada situació, com qualsevol aspecte de la vida social. El narrador descriu la realitat com si la veiés per primera vegada. A més, aquest narrador, llevat d’uns pocs passatges, fa servir un punt de vista distanciat, sense importunar amb opinions i avaluacions. En una carta, Tolstoi hi va escriure: «he obsevat que qualsevol obra, qualsevol història, només fa impressió quan és impossible saber amb qui simpatitza l’autor.»
Durant la sessió del passat dia vint vam acabar de comentar la primera part, prestant una atenció especial als capítols 29 a 31, que marquen el veritable inici de la relació entre Anna i Vronski. Vam comentar també els primers capítols de la segona part, centrats en Karenin, el marit d’Anna, un dels personatges més complicats i interessants de la novel·la. Ho resumiré en un pròxima entrada, que aquesta ja m’ha eixit massa llarga. No s’ha d’abusar de la paciència dels esforçats seguidors de la serp blanca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada