dissabte, 20 de maig de 2017

Un dia a la Vall de Gallinera

Dissabte de la setmana passada, com vaig anunciar en aquest blog, vaig fer una conferència a l’ajuntament de la Vall de Gallinera, invitat amablement per Ignasi Mora, dins dels actes de la I jornada literària a la Vall de Gallinera. La Vall de Gallinera és un municipi de la Marina Alta que comprèn vuit nuclis: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai (deshabitat) i Benissili. L’ajuntament està situat a Benialí.

Vam eixir de matí de Polinyà i vam anar fins a Oliva. Allí vam agafar la desviació a Pego i abans d’entrar-hi ens vam desviar cap a l’Atzúbia. Passada aquesta població, comença la Vall de Gallinera. Ara està molt verda i molt bonica, perquè enguany ha plogut bastant. Com que conduïa jo, no em vaig poder fixar bé en el paisatge. Llàstima! Massa feina tenia amb les corbes i els ciclistes. 

Vam anar directament a Alpatró, on Ignasi Mora ens havia reservat una habitació en la casa rural Sastre-Seguí. Allí ens estava esperant. Hi vam deixar l’equipatge i Cristina, la propietària, ens va ensenyar una mica la casa, molt gran, situada enfront de l’església del poble. Estava netíssima i conserva molts mobles antics. A dins de la casa, amb molts racons agradables, hi ha una almàssera d’oli. Teníem a la nostra disposició, al primer pis, una habitació ben gran, amb cambra de bany, i al costat una saleta amb dos sillons orellers per llegir amb tota tranquil·litat. M’hi hauria instal·lat una temporadeta.

Però ens en vam anar de seguida a Benissivà, on viu Ignasi Mora des de fa vint-i-vuit anys. Mentre esperàvem que es fes l’hora de dinar, ens vam asseure en una terrassa amb una vista molt bona sobre la Serra Foradada, verda i grisa. A l’altra banda, un petit corriol de terra blanca s’enfilava entre les oliveres. Des del primer moment, mentre anàvem parlant, em va colpir la sensació de silenci. El silenci sempre sorprèn.

Ignasi em va comentar que la Vall comença a entrar ara en un moment crític. En aquests moments té vora 600 habitants, i no hi ha indicis de renovació. Segurament és l’únic lloc de la Marina on no han entrat les excavadores. La contrapartida, però, és el despoblament progressiu. De seguida la conversa es va centrar en els records de Gandia, on vaig viure sis anys, dels vuit als catorze. El meu pare havia estat traslladat com a professor de filosofia a l’institut nou d’aquella ciutat, com en deia la gent. El nom oficial del centre era Francisco Franco. Ara crec que es diu María Henríquez… Ignasi Mora venia moltes vegades a ma casa, a parlar amb el meu pare. Normalment li obria jo i el feia passar a la saleta on ell sempre estava llegint i escrivint, o sentint música. En la presentació que va fer de la meua conferència, es va referir a aquesta escena, que es va repetir tantes vegades. Em recordava com un xiquet tímid i silenciós. Ignasi em va parlar, profundament agraït, de tots els llibres que li va deixar el meu pare. El primer va ser Le cimetière marin, en una edició bilingüe d’Alianza Editorial amb traducció al castellà de Jorge Guillén, acompanyada d'un comentari de Gustave Cohen i d'un text de Valéry comentant al seu torn el comentari d'aquell. És un llibre amb una portada blau de Daniel Gil. Recordava també Guerra i pau en un volum gris editat per Aymà, que conserve igualment, i El quadern gris. També em va recordar la primera vegada que el va portar, juntament amb uns altres, a veure Fuster. 

Al cap d’una estona van arribar per dinar Voro Vendrell i Manuel Baixauli, des de Sueca, i una mica més tard s’hi van afegir també el fill d’Ignasi i la nòvia. Joana, la dona d’Ignasi, ens havia fet una cassola immensa d’arròs al forn, excel·lent. La sobretaula es va allargar fins que es va fer hora d’anar a Benialí, on es feia a la conferència. Ara se’m fa difícil de resumir tot el que vam parlar, puntejat sempre pels comentaris i les anècdotes divertides i sarcàstiques de Voro. Vaig comprovar amb plaer que compartisc amb Baixauli una gran admiració per Simenon. Ell va citar de seguida L’home que mirava passar els trens, com una de les seues preferides. Si no és la millor, deu ser una de les millors. Va aparèixer en català per primera vegada en la col·lecció de la Cua de Palla. Encara que està descatalogada, se’n troben fàcilment còpies de segona mà en uniliber. Ignasi Mora ens va explicar el projecte literari en què està treballant actualment. No sé com, va eixir a la conversa la meua reticència envers la novel·la. Baixauli ha llegit no fa molt Incerta glòria i l’ha entusiasmat. A mi no m’acaba de convèncer. Perquè no es diga, els vaig recomanar una novel·la de la literatura catalana que per a mi és extraordinària: La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, epígon naturalista, reivindicat per Pla. També vam parlar de Palàcios i del llibre de Fuster que ens agrada més. La majoria vam coincidir a mostrar una preferència per Consells, proverbis i insolències.

No vam parlar sols de llibres. Voro Vendrell ens va contar que, en entrar en una rotonda, prop de Sueca, un li va etzibar des d’un camió: —Ja t’ensenyaré, jo, a entrar en les redones! La resposta de Voro va ser tan ràpida com brillant, però no es pot reproduir en aquest blog. El decòrum mereix un respecte. Vam parlar també de la distribució de les tasques domèstiques, de coses que es diuen i de coses que no es diuen. Baixauli ens va comentar que el que no diu, ho escriu. 

Quan es va fer l’hora, se’n vam anar caminant a Benialí. La conferència, que es va fer en una sala de l’ajuntament, va anar prou bé, crec. Estava tot ple. Vaig comentar una mica els conceptes d’experiència de la literatura i de clàssic literari, il·lustrant-los amb exemples extrets de l’Infern de Dante, del Quixot i de Madame Bovary, de l’Odissea, d’El coronel Chabert de Balzac i d’Ausiàs March, concretament del poema que comença amb el vers «Lo jorn ha pot de perdre sa claror». Sobre la marxa, em vaig botar alguns fulls i alguns paràgrafs que duia preparats, per no fer-ho més llarg i més avorrit del compte. Sempre em fa por de resultar pesat. A la conferència hi van acudir alguns dels que han participat al curs de literatura universal a l’Octubre: Carles Mulet i Pilar, i Mercè Lloret. Hi havia també Josep Piera i alguns amics de mon pare de Gandia, que em recordaven de quan era menut.

Després, vam passejar per Benialí, fent temps per un altre acte de la jornada literària: un recital d’un únic poema d’Ausiàs March, «No pot lo món mostrar menys pietat», en diversos idiomes, alternat amb la interpretació de peces de música medieval per a viola de braç, que es va fer a l’església del poble. Aquest poema es va recitar, per diversos rapsodes, en català, és clar, i també en alemany, francès, anglès, castellà, àrab, armeni i rus. Em va agradar molt sentir March en armeni. Entre el públic hi havia Julie Christie, l’actriu que va fer el paper de Lara en El doctor Zivago. Té una casa a l’Atzúbia i es va acostar a l’acte. 

Voro Vendrell i Manuel Baixauli se’n van tornar a Sueca i nosaltres vam tornar a peu a Benissivà. Ara, que ja s’havia post el sol, se sentia com pujava l’olor, tan agradable, de la terra i l’herba.Vam estar un moment veient la casa de Paquibel i Anna Aurora i de seguida vam anar a casa d’Ignasi on hi havia preparat un sopar amb empanades i embotit. Hi van acudir tots els recitadors. Després d’acomiadar-nos d’Ignasi, que ens havia atès tan bé durant tot el dia, vam anar a Alpatró, a fer nit a la casa rural Sastre-Seguí. A l’endemà, abans de tornar a Polinyà, la propietària encara ens va ensenyar més coses de la casa. En realitat, és una casa fortificada, totalment tirada cap endins. De tant en tant, a les parets, fins i tot a les de les habitacions interiors, hi ha espitlleres per disparar amb el trabuc, amb la pistola o amb l’escopeta. En una habitació, hi havia una rajola que s’alçava i deixava al descobert un forat per poder veure qui havia entrat a la planta baixa. Fins a les acaballes del segle XIX, el bandolerisme va ser endèmic a la Marina.






2 comentaris:

  1. Bon dia, Enric. Fou un goig, conèixer-vos, compartir dinar, tertúlia, i escoltar la teua sàvia conferència. A veure quan repetim!
    Per cert, com que el tenia a casa, he llegit El gat, de Simenon. Genial! Quanta raó tenies!
    Abraçada!
    Manel B.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Enric per recordar-te'n dels teus alumnes del curs de literatura. Mira si és que ja et trobàvem a faltar. Això és per agafar forces per l'any sabàtic que ens espera.
    Va anar molt bé aquesta jornada literària que acaben d'engegar. Confie en la continuïtat. La Vall de Gallinera és un dels racons més bonics que hi ha. Nosaltres com que ho tenim a prop es deixem caure sovint, tant per aquesta vall com per les adjacents. És una llàstima el desconeixement que hi ha d'aquest racó del País Valencià.

    ResponElimina