diumenge, 2 de juliol de 2017

Fuster en el gran context

Josep Iborra, en una entrevista que li van fer en el documental Ser Joan Fuster, a la pregunta de quin balanç feia de Fuster, afirmava que quedava, és clar, la seua obra. I una mala consciència. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, Joan Fuster continua sent per a molts una pedra a la sabata. 

De vegades, alguns intenten superar aquesta incomoditat lloant l’assagista de temàtica humanística i literària contra el Fuster de Nosaltres, els valencians i altres assaigs d’intervenció cívica. El primer seria el Fuster bo, mentre que l’obra del segon tindria un caràcter més circumstancial, estaria superada o seria errònia en diversos punts fonamentals. La seua obra, però, malgrat la varietat temàtica i formal, és profundament unitària i admet difícilment aquesta mena de maniobres perdonavides. El fet que Fuster siga recordat, però escassament llegit, explica en bona part els malentesos i les confusions habituals. 

Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), de Toni Mollà, que ha publicat fa poc Vincle Editorial, constitueix un saludable contrapunt a aquest estat de coses. El mateix autor, comentant el títol del seu llibre, afirma que és «una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster, una reivindicació rotunda del seu llegat intel·lectual i cívic». El volum, dividit en dues parts, recull un seguit de textos que tracten directament o indirectament l’obra de Fuster «d’orientació civicopolítica, aquella part de la producció fusteriana que, com diem, pretenia incidir en el debat de les idees sobre la realitat del país i les seues alternatives de futur». 

La primera part, titulada «A propòsit de Joan Fuster», està formada per articles publicats prèviament en diferents mitjans de comunicació sobre aquest escriptor. La segona part del llibre —«A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster»— recull més d’una trentena de textos. Com adverteix l’autor, «no són articles només i exclusivament sobre Fuster i la seua obra, sinó sobre la meua forma particular d’entendre el país i la societat a partir d’aquella manera de mirar que vaig aprendre llegint i escoltant Joan Fuster». En aquesta segona part hi ha incloses algunes ressenyes de llibres publicats per diferents intel·lectuals valencians que «han ajudat a entendre, difondre, i matisar quan ha calgut, l’obra fusteriana», com ara Vicent Ventura, Josep Iborra, Josep-Vicent Marqués o Rafael-Lluís Ninyoles. Fuster, per molt genial que fos, no estava sol.

Escrits contra el silenci, convé advertir-ho d’entrada, no és ni una apologia ni una síntesi del pensament de Fuster sobre el País Valencià i la resta de l’àrea catalana, sinó un intent d’entendre’l, situant-lo en el que en podríem dir el gran context. N’és una mostra la comparació que du a terme Mollà entre el moviment cívic i cultural que s’inicia al País Valencià en començar la dècada dels seixanta i l’anomenada Revolució Tranquil·la del Quebec, que va tenir lloc durant els mateixos anys. Mollà destaca que per a entendre les propostes cíviques de Fuster cal tenir en compte «que visqué en una societat, la valenciana, en profunda transformació i que, en conseqüència, hagué de plantejar-se la interpretació de problemes inèdits». 

A principis dels seixanta el País Valencià va iniciar una modernització accelerada i ben sovint caòtica. L’aparició del missatge nacionalista valencià va ser un factor d’innovació que va actuar com a lligam d’energies disperses. Hi va haver una identificació entre valencianisme, antifranquisme i modernització, de manera que «el projecte valencianista va representar una autèntica revolució tranquil·la el primer objectiu de la qual es va centrar en l’erosió dels tòpics provincians i les interpretacions idealistes del país». L’obra cívica de Fuster «constitueix la paret mestra d’aquell Revolució Tranquil·la de què parlàvem». 

Les referències al gran context van acompanyades de diverses crítiques a algunes de les confusions més habituals derivades de pensar en termes del context petit, com ara l’estigmatització de l’obra de temàtica històrica de Fuster com a essencialista, «sense explicar mai el significat real d’aquest darrer concepte», i oblidant, a més, que «històric» i «essencialista» són dos conceptes que s’anul·len entre si. O l’etiqueta no gens innocent, especialment fastigosa, de «la Batalla de València» per a referir-se a l’època més virulenta i violenta del blaverisme valencià, intentant equiparar botxins i víctimes, i insultant de pas els perseguits. També rep canya una altra etiqueta, la de «fusterianisme», que, com remarca Mollà, compleix les mateixes funcions del vell anatema de «catalanisme» utilitzat pel blaverisme. A a més, és contradictòria, si pensem en el caràcter contraideològic, que no catequístic de l’obra de Fuster. 

Evidentment, en qualsevol valoració actual de la seua obra cívica, hi ha una qüestió que no es pot obviar i que Toni Mollà tracta en diversos passos del seu llibre. Per què ha fracassat «el projecte valencianista dissenyat ara fa trenta anys per Fuster i fusterians de diferent mena», que continua sent, «l’únic projecte modernitzador per a aquesta ciutat i aquest país»? Per què ha fracassat, o per què s’ha quedat a mitjan camí?

Per a Mollà, «aquells que imputen el fracàs del nacionalisme valencià a les formulacions teòriques prenen el rave per les fulles. [ … ] Si el nacionalisme valencià no ha cristal·litzat a la manera clàssica, si el missatge catalanista valencià no ha impregnat tot el cos social com alguns preveien, no ha estat per cap pecat original com pretenen aquells que declaren revisar Fuster sense haver-lo llegit». Toni Mollà assenyala que al País Valencià «han fracasssat, fonamentalment, els agents socials que impulsaren el nacionalisme i els mecanisme d’impregnació socials més que no el seu missatge». Hi ha hagut més factors, és clar. Falta d’acció i falta d’idees, i l’hostilitat declarada dels poders fàctics, estatals i regionals, o el fet que la proposta fusteriana es va plantejar quan la castellanització ja estava molt encarrilada en amplis sectors de la població. 

En canvi, els qui «pensen» des del context petit ho tenen molt clar: la causa del fracàs és l’excessiu contingut catalanista de la proposta fusteriana, que va provocar la natural i previsible reacció en contra de l’honrat poble valencià. Com que obliden, o simplement ignoren, que el conflicte lingüístic en simbolitza d’altres, l’interpreten com un conflicte entre «catalanistes» i «blaveros», i sostenen que l’anticatalanisme ha estat l’obstacle principal per a la normalització lingüística i cultural. Els arbres no els deixen veure el bosc. Observareu que a hores d’ara els qui s’oposen a la tímida «política» lingüística de l’actual govern de la Generalitat valenciana, ja no diuen que «això és català!». Encara ho deixen anar, és cert, però com una inèrcia retòrica una mica desinflada. Ara, l’objecció principal és «que nos quieren imponer el valenciano», expressió equivalent, sense careta ni vergonya de «mos bolen furtar lo nostre y que parlem cat’halá de contrabando». El blaverisme, a més de feixista, ha estat un fenomen social essencialment hipòcrita. Contra el que se sol pensar, l’hipòcrita no practica un doble joc. Està tan convençut que és incapaç d’advertir les pròpies contradiccions. No hi ha cegueses més definitives que les voluntàries. En fi, en l’època de la transició molts blaveros parlaven encara en valencià, però ja no el transmetien als fills. Aracil, quan no havia perdut l’oremus, va detectar amb precisió el factor principal en joc i el va enunciar de manera axiomàtica: «on hi ha anticatalanisme hi ha canvi de llengua, i on hi ha canvi de llengua hi ha anticatalanisme».

El debat, en tot cas, queda obert. Escrits contra el silenci és un llibre inquiet, ple d’interrogants, impulsat per la voluntat de reorientar idees i interpretacions, de repensar el sentit del nacionalisme valencià davant la irrupció de factors inèdits com ara la revolució digital i les noves xarxes de comunicació. Com escriu Toni Mollà, «el nacionalisme provoca moltes preguntes, d’acord amb els contextos en què ocorre. Per la mateixa raó hauria de suggerir-nos respostes diverses. Certament, la societat valenciana actual no és l’espai de cultura tradicional que va descriure Joan Fuster a la primeria dels anys seixanta. Calen anàlisis i propostes innovadores que no es limiten a polemitzar amb el passat ni que s’emmirallen en la percalina que els amaga la complexitat del bosc». 

Allunyat de les vaguetats, típicament circulars, segregades des del ram de la filologia, aquest llibre de Toni Mollà constitueix una altra manera d’encarar-se amb el Fuster de Nosaltres, els valencians, tònica i desinfectant alhora.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada