En el capítol titulat Philosophes et essayistes après 1945, del seu Panorama de la nouvelle littérature française, Gaëtan Picon remarca que després del 1945 la filosofia es troba una mica pertot —en la novel·la, en el teatre, en el cinema—, no únicament en els tractats per a especialistes, i que la filosofia dominant després del 1945 difereix de la filosofia clàssica en el sentit que és, en totes les seues formes, una filosofia de l’existència més que no una filosofia del coneixement: comporta una noció de l’home més que una representació de l’univers.
L’objectiu de Picon en aquest capítol no és presentar un retaule de la filosofia d’aquell període. La filosofia li interessa només quan pren la forma del pensament i rebutja l’exposició sistemàtica per adoptar l’aspecte més flexible de l’assaig. Però no sempre és fàcil distingir entre una obra filosòfica i un assaig. Per a Picon hi ha, d’entrada, una qüestió de forma: el filòsof posa l’accent en el distanciament, en l’objectivitat. L’assagista, en la complicitat. Un assaig té existència literària si una passió singular el governa i el marca: no hi ha assaigs valuosos sense estil. També és una qüestió d’orientació. Hi ha problemes que són de caràcter tècnic i que són impropis de l’assaig: els que no hauríem inventat nosaltres mateixos, com deia Valéry, els que no es descobreixen en l’experiència immediata de l’home. La filosofia pot respondre només a una interrogació de la intel·ligència. Tot assaig respon a una interrogació de la vida.
En un altre pas, Picon insisteix que el que trobem en les obres que, en sentit estricte, mereixen el nom d’assaigs i provenen indiscutiblement no de la filosofia, sinó de la literatura, és un pensament no sistemàtic i un enfocament estilístic particular —escriptura i pensament sent inseparables— i també, sens dubte, una més gran independència davant les normes que accepta la reflexió teòrica en cada moment històric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada