dimecres, 23 de maig de 2018

El cul podrit de Richelieu

Ho conta Aldous Huxley en Els dimonis de Loudun. En un dels capítols d’aquest llibre extraordinari, Huxley assenyala que la cultura del segle XVII, sobretot a França, «era simplement un esforç perllongat per part de la minoria governant de superar les limitacions de l'existència orgànica. Més que en gairebé cap altre període de la història recent, els homes i les dones aspiraven a identificar-se amb la seva persona social. No s'acontentaven simplement de portar un gran nom; aspiraven a ser-ho. La seva ambició era en realitat esdevenir el lloc que ocupaven, la dignitat que havien adquirit o heretat».

Per a Huxley, l’anhel de ser alguna cosa més que «que simple carn i sang es revela molt clarament en les arts del nostre període». Així, si el gust literari insistia tant en la importància de les unitats de temps, lloc i acció de les obres teatrals era «perquè el que desitjaven veure en el seu teatre tràgic no era la vida tal com és, sinó la vida corregida, la vida reduïda a l'ordre, la vida com podria ser si els homes i les dones fossin alguna cosa més del que de fet eren». Va ser l’època dels grans palaus, que exhibien el desig d’una grandiositat més que humana. 

dilluns, 21 de maig de 2018

Davant el doctor Johnson



Quin efecte produeix la lectura d’un gran autor? Katherine Mansfield escriu en els seus Diaris que «quan llegeixo el Dr. Johnson, em sento com una nena asseguda a la mateixa taula que ell. Obro uns ulls com unes taronges. No només l'escolto; l'absorbeixo immensament».

divendres, 18 de maig de 2018

El sofriment s’assembla a un gran espai


En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment
M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.
     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:
recordar no podria
com començà, ni si potser hi ha hagut
sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.
El seu infinit tanca
el seu passat, i espera clarament
nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.

dimecres, 16 de maig de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (66): T.S. Eliot


El temps present i el temps passat
són rots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat és una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d'especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
                       Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
              Altres ecos
habiten el jardí. Els seguim?
De pressa, va dir l'ocell, busca'ls, busca' ls
aquí al costat. Enllà de la primera porta,
en el nostre primer món, deixarem que el tord
ens continuï enganyant? En el nostre primer món.
Eren allí, solemnes, invisibles,
movent-se amb calma sobre les fulles seques,
en l'escalf de la tardor, a través de l'aire vibrant,
i l'ocell va cridar, en resposta
a la inoïda música amagada als matolls,
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses
tenien tot l'aire de flors que són observades.
Allí s'estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants.
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal,
pel vial desert, cap al cercle de boixos,
per abocar-nos a l'estany dessecat.
Sec estany, sec morter, fosques vores,
i l'estanyes va omplir d'aigua de la llum del sol,
i els lotus van aparèixer, silenciosament,
la superfície va espurnejar des del cor de la llum
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l'estany.
Llavors va passar un núvol, i l'estanyes va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes de nens
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.

T.S. Eliot (1888-1965)

(T.S. Eliot, Quatre quartets. Viena Edicions. Traducció d’Àlex Susanna)

diumenge, 13 de maig de 2018

Un article d’Enric Sòria i un altre de Joan Garí sobre «La literatura recordada»

Ahir, Enric Sòria i Joan Garí van publicar en Posdata, suplement literari del Levante-EMV, sengles ressenyes sobre La literatura recordada. Ocupen dues pàgines del diari. N’hi ha per a estar content. I agraït.

Enric Sòria assenyala en la seua ressenya (De les virtuts de la literatura) que els 101 contrapunts de lectures d’aquest llibre «dialoguen amb els que els precedeixen o segueixen, i van succeint-se d'una manera orgànica, siga per la mena d'autors que hi desfilen o per les qüestions que susciten. També sovint, en cada text dialoguen els autors esmentats amb els crítics que se n'han ocupat —alguns dels nivell de Bajtin, Kundera, Ferrater, Citati o Steiner—. Llavors, les reflexions sobre el fet literari que el diàleg provoca arriben a ser molt penetrants». 

Sòria hi afegeix que «per a disfrutar-lo com cal, un llibre com aquest exigeix la participació activa del lector, que hi ha de fer els seus propis contrapunts». Ell mateix ha predicat amb l’exemple, criticant algunes de les valoracions que hi he exposat. Així, afirma que en la meua lectura d’Èsquil em deixe dur per un cert prejudici neoclàssic de veure en el gran tràgic un autor primitiu i arcaic. També remarca, o detecta, que quan parle de poesia em trobe una mica incòmode. Que no m’acaba d’agradar, vaja, o alguna cosa pitjor. Són observacions que he llegit amb el més gran interès i que m’han fet pensar. Enric Sòria acaba el seu article amb un elogi de la meua manera d'escriure. 

Joan Garí comenta en Una llum de qualitat de vulva que la literatura recordada a què al·ludeix el títol del meu llibre «és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica». Un aspecte que destaca de La literatura recordada són les nombroses vegades que hi parle del meu pare. Garí ens considera a tots dos, al meu pare i a mi, uns «erudits colossals». 

He d’advertir, per tal d’evitar malentesos, que el títol de la ressenya de Joan Garí fa referència únicament a una frase sorprenent de Josep Pla, citada en un dels contrapunts de lectura de La literatura recordada

Podeu llegir completes les ressenyes d’Enric Sòria i Joan Garí fent clic en aquests enllaços:

Enric Sòria, De les virtuts de la literatura (Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)
Joan Garí, Una llum de qualitat de vulva (Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)

divendres, 11 de maig de 2018

Record de Maite Boscà


Professora de valencià a l’IES Albal, Maite Boscà era una de les membres més actives d’Un Entre Tants, la xarxa cooperativa d’experiències TIC. Havia col·laborat estretament amb Laura Borràs i Oreto Doménech en l’estudi de la literatura digital. Vaig tenir l’oportunitat de tractar-la sovint durant els dos cursos de literatura universal que vaig impartir a l’Octubre. A tots els qui la vam conèixer ens ha quedat el record inesborrable de la seua vitalitat i alegria, de la cordialitat que posava en tot el que feia.

Una malaltia sobtada i ràpida se l’ha emportada d’entre nosaltres. Enmig del desconcert i la tristesa, ja la trobem a faltar.

dimecres, 9 de maig de 2018

Algú vindrà a netejar les finestres


Un dels leitmotivs dels Diaris de Katherine Mansfield és la presència de la malaltia i de la mort pròxima. Com Txékhov, amb qui també compartia la tuberculosi, Mansfield refusava qualsevol actitud tràgica o metafísica. Sempre un to menor, modest. Cap consol tampoc. En una entrada del 1916, escriu: «Que estrany! De sobte torno a ser aquí, entro a la meva habitació amb ganes d'escriure, i toc-toc, la senyoreta Chapman a la porta. Ha vingut un home a netejar les finestres. Em podrien haver avisat!
     I així ens reclama la mort. Estic segura que just a l'últim moment se sentirà un truc i Algú Altre vindrà a “netejar les finestres”». 

La mort no representa una culminació, ni una conclusió, ni tan sols un final, sinó una interrupció —una interrupció definitiva—, perquè no ens ha deixat acabar el que teníem entre mans. Aquesta era la sensació que tenia Mansfield davant la mort pròxima. El 19 de febrer de 1918 va escopir sang per primera vegada. Així ho va contar en el seu diari: «Avui m'he despertat d'hora, i quan he obert els finestrons el sol ple i rodó acabava de sortir. M'he posat a repetir aquell vers de Shakespeare: “Mes ja l'alosa, de repòs cansada”, i d'un bot m'he tornat a ficar al llit. El bot m'ha fet tossir, he escopit —tenia un gust estrany: era sang d'un vermell viu. Des de llavors, cada vegada que tusso, escupo una mica més. Ui, sí, i tant, que tinc por. Però només per dos motius. No vull estar malalta, vull dir “de gravetat”, lluny d'en Jack. En Jack és el primer pensament. Isegon, no vull descobrir que això és tuberculosi de debò, potser serà galopant —qui sap?—, i no podré escriure la meva obra. Això sí que és important. Seria insuportable morir… deixant “trossos”, “esborranys”…, res ben acabat».

dilluns, 7 de maig de 2018

Un article de Josep Piera sobre «L’estupor» de Josep Iborra


Josep Piera va publicar ahir en el diari Levante-EMV un article en què comenta L’estupor de Josep Iborra. En un pas del seu text, Piera escriu que «vaig tractar de jove el professor Iborra, i he llegit savis escrits seus de crítica literària, i com a estudiós de Joan Fuster. Mai, però, havia gaudit tant llegint-lo. He de reconèixer que llegir-lo ara m’ha despertat no únicament estupor, sinó una saludable alegria mental; o, si es vol, m’ha animat; vull dir, m’ha confortat l’ànim i l’ànima. Perquè en aquest llibre Iborra se’m presenta amb una vitalitat creativa que em fa pensar no sobre l’ofici d’escriure, sinó sobre la vivència creativa del lector, tant si aquest se sent escriptor, com si no».

Podeu llegir l’article complet de Josep Piera fent clic en aquest enllaç: Llegir ens fa lliures.

diumenge, 6 de maig de 2018

Els adjectius de Shakespeare

En unes notes de lectura sobre Marc Antoni i Cleopatra, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre uns versos de l’escena V: «“Peixos torrats d'aletes [...] llurs barres llefiscoses…” i els adjectius sembla que formin part del nom quan els usa Shakespeare. Els donen gràcia amb tanta bellesa, els serveixen i els adornen tan modestament, i alhora amb tanta traça. Als escriptors menors sovint ens passa que tenim més en compte els servents que no pas els senyors, i no pensem que el seu ofici és servir, ampliar, engrandir el poder del senyor» (Diaris).

Els adjectius sembla que formin part del nom… Pla deia que escriure consisteix a trobar, a encertar l’adjectiu. L’observació de Mansfield i la de Pla s’assemblen, però no diuen exactament el mateix. Per a Mansfield, no es tracta tant de trobar el mot just —en aquest cas, l’adjectiu, com a element que actualitza i concreta el substantiu— sinó d’encertar la relació que s’estableix entre tots dos quan entren en contacte, tal com recomanava Horaci en l’Art poètica: «pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent el dring de nou». Dos extrems a evitar: d’una banda, els adjectius descolorits, imprecisos, maquinals, que no aporten res; de l’altra, els adjectius sorprenents, barrocs, que volen ser senyors i oculten el substantiu. 

Crec que a Pla li hauria agradat la nota de Katherine Mansfield. No recorde que esmente aquesta escriptora en cap moment. Consulte el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig. No hi ha cap entrada dedicada a Mansfield. Consulte també l’índex de noms de l’Obra completa i hi trobe una única referència, que em remet a la pàgina 308 d’Humor, candor (OC, 24), on es pot llegir: «L'home (i la dona) s'estima. És sorprenent, però no és pas possible de dubtar-ne. És tan cert com aquesta llum que ens illurnina. L'home estima el seu propi sac de misèria - aquest sac travessat intermitentment per impulsos de bestialitat i de tendresa i immergit, la més gran part del temps, en una passivitat vegetativa i indiferent. Està, per tant, dominat per l'amor propi. De seguida que intenta sortir de la solitud en què viu per perpetuar-se, this terrible desire to establish contact de què parla Katherine Mansfield, li apareix l'amor propi a flor de pell, com un instint de legítima defensa. L'amor propi és potser el preu que s'ha de pagar per haver sortit “de la inefable intimitat amb un mateix”, de què tant parlà Kafka. És un instint tan ridícul com vostès vulguin, però és un fet inescamotejable».

Com feia sovint, Pla citava de memòria i de manera inexacta. Katherine Mansfield en una entrada dels seus Diaris, on apareix aquesta frase, havia escrit: «There is something profound and terrible in this eternal desire to establish contact». Ací teniu el text complet, en la traducció al català de Marta Pera:

«Dona i dona
El que sento: no està mai inconscient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seva veu suau pregunta: “Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?” Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte.»

divendres, 4 de maig de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (65): Eduard Mörike



EN PRIMAVERA
Aquí, al turó primaveral, em trobo:
el núvol és la meva ala,
un ocell precedeix el meu vol.
Ah, digues-me, amor únic,
on romans, perquè romangui amb tu!
Però ni tu ni els aires teniu casa.

El gira-sol s'obre per al meu ànim,
delejant,
eixamplant-se
en amor i esperança.
Primavera, què t'has proposat?
Quan seré sadollat?

Veig com fan via el núvol i el riu;
el bes daurat del sol penetra
dins meu profundament fins a la sang;
els ulls, embriagats a meravella,
fan com si s'adormissin.
Només l'oïda és encara a l'escolta
del so de les abelles.
Penso una cosa, una altra,
sento enyor i no sé ben bé de què:
en part és un plaer i en part un plany;
digues, cor meu,
quin record vas teixint
en la branca daurada i verda del crepuscle?
—Dies antics, innominables!

Eduard Mörike (1808-1875)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dijous, 3 de maig de 2018

Una ressenya de Salvador Vendrell sobre «L’estupor» de Josep Iborra


Salvador Vendrell ha publicat en la seua columna del diari Levante (30/04/2018) una ressenya sobre L’estupor de Josep Iborra. Vendrell en destaca sobretot els textos en què Iborra reflexiona sobre la literatura com a experiència, «centrada en l’escriptura, com a creació de l’obra; o en la lectura, en la seua recreació», sobre la influència de la imprenta en l’aparició del lector modern o sobre les diferents classes de lectors. Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç: L’estupor.

Una nota de David Castillo sobre «La literatura recordada»


David Castillo ha publicat una ressenya breu en El Punt Avui sobre el meu últim llibre. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç; «La literatura recordada» d’Enric Iborra en un volum.

dimarts, 1 de maig de 2018

Viure sola


Els Diaris de Katherine Mansfield estan plens de referències a la seua solitud personal, conseqüència en bona part d’una existència itinerant a la recerca d’un clima més favorable per a la tuberculosi que patia. De vegades, Mansfield valora aquesta solitud positivament, com ara en un apunt molt breu, titulat Viure sola, que no sembla la maniobra típica de fer de la necessitat virtut: «Si per una d'aquelles nefastes casualitats em trobés un cabell a la llesca de pa amb mel... almenys seria un cabell meu». O en aquest altre: «No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida».

La solitud, per a l’escriptor, és moralment ambigua. El contacte social distreu i dispersa, converteix la vida en una «taca borrosa». Per contra, la solitud permet la concentració necessària per copsar «la vida de la vida» i expressar-la en la creació literària. Però també té els seus perills o inconvenients. Una «solució» és viure socialment amb intensitat i a partir d’una determinada època tancar-se a casa i viure només per a escriure. És el que va fer Proust. 

Un altre apunt dels Diaris de Mansfield tracta de la dificultat que pot representar la solitud pel fet de ser dona. El text, que porta per títol Viatjant sola, és del 1922. D’aleshores ençà el que comenta Mansfield ha canviat bastant. Així i tot, supose que moltes dones encara el subscriurien al peu de la lletra:

«Viatjant sola
¿Eren només imaginacions seves, o hi podia haver una part de veritat, en aquella sensació que els cambrers —especialment els cambrers i els grums d'hotel— adoptaven una actitud impertinent, arrogant i lleugerament burleta davant d'una dona que viatjava sola? ¿Era només la seva desgraciada consciència de dona? No, no creia que fos això. Perquè fins i tot quan se sentia més feliç que mai, més lliure que mai, s'adonava, tot d'un plegat, del “to” del cambrer o del grum de l'hotel. I de quina manera tan extraordinària allò li minava la seguretat, i de quina manera li donava la sensació que es tramava alguna cosa maliciosa contra ella i que tothom i totes les coses —sí, fins i tot els objectes inanimats com les taules i les cadires— “conspiraven” en secret, i esperaven que li passés la calamitat infal-lible que sempre acabava passant, que havia de passar per força, a totes les dones de la terra que viatjaven soles!
     El cambrer va envestir el pany amb un manyoc de claus, en va fer girar una, va obrir la porta grisa d'una empenta i s'hi va plantar al davant, esperant que ella passés. Aguantava el plomall de treure la pols dret com una torxa fumejant. 
     “Una habitació ben bufona per a la Madame”, va dir el cambrer en un to insinuant. Quan ella va ser a dintre, el cambrer li va passar pel costat fregant-la, va obrir la finestra amb un escarritx i va destravar els porticons.»

diumenge, 29 d’abril de 2018

«Una forma de felicitat», un article d’Enric Sòria sobre «L’estupor» de Josep Iborra


Enric Sòria ha publicat en el suplement literari del diari Levante un article sobre L’estupor de Josep Iborra, que porta per títol Una forma de felicitat. Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç.

Per a Sòria, els millors textos de L’estupor «són aquells en què l’autor s’encara amb la seua passió: la literatura. La interroga de formes molt diferents. Parla d’autors que admira: el fred constructor d’experiments textuals que és Valéry; Marcel Proust o la voluntat de reunir literatura i vida en una obra d’art suprema que recobre el temps; les virtuts descriptives de Josep Pla, o la subtil i fragmentària comèdia humana que va articulant Txèkhov; però sobretot parla de l’experiència literària: les diferents classes de lectors i escriptors, la representació del lector en la literatura —un article esplèndid, il·lustrat pel Quixot, el príncep Hamlet i les figures de Francesca i Paolo en la Comèdia dantesca—, els matisos que orlen la relació entre literatura i vida, etc. Hi ha tota una fenomenologia literària, molt aguda, molt viscuda i meditada, en aquest llibre».

Enric Sòria destaca que Josep Iborra havia contret amb la literatura, des de l’adolescència, «un vincle d’apassionada devoció. Ell mateix se’n devia sorprendre i tot. La literatura era per a ell molt més que un passatemps o un ofici; era un jardí de l’Edèn a la mesura humana, immediatament accessible, vivible, ara i ací», un vincle que pensava caducat en l’època actual. 

L’últim paràgraf d’aquesta ressenya remet al títol que l’encapçala, Una forma de felicitat, amb aquestes paraules: «Si Josep Pla es referia al seu ofici com la “diabòlica mania d’escriure” i Kafka es dibuixava ell mateix amarrat a la taula com un galeot al rem, alçant el braç en un crit angoixós i inaudible, la relació que Josep Iborra mantenia amb el seu ofici era tota una altra. El mal pot i ha de ser un tema de la literatura, però aquesta, en si, no és una passió diabòlica, sinó angèlica. La literatura, ens diu, és la pàtria feliç d’aquell qui la sap viure: “Comencem a llegir, a escriure, i en determinades obres sentim que un altre temps comença, amb la sensació dels qui iniciaven el seu viatge a Citerea. Si més no, em passa a mi (...) Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm que avança sense a penes notar-lo, sense pressa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”».



Escalfar la tetera


En una entrada dels seus Diaris, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre una novel·la d’E.M. Forster: «Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard's End i hi vaig donar un cop d'ull. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d'escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te».

De quants llibres no se’n podria dir el mateix? Sí, estan bé, estan ben escrits (sovint, ni això), però… no compleixen les seues promeses, no duen a terme el que s’han proposat. No han passat d’escalfar la tetera. Com observava amb malícia l’abbé Dinouart al segle XVIII, «molts escriptors tenen només el plaer de sentir-se autors», però no tenen en realitat res a dir. No tenen al darrere un món d’experiències personals i socials dignes de ser contades. No han aconseguit mai de posar l’accent o de fer peu en la realitat. La tetera està deliciosament calenta, però no hi ha te. L’observació de Mansfield és tan precisa com expressiva.