dissabte, 20 d’agost del 2011

Els verins de Sainte-Beuve

He repassat un llibre del crític francès Sainte-Beuve, que es va publicar amb el títol de Mes poisons. Té l’origen en un quadern en què anotava tot el que la urbanitat i la sociabilitat li impedien dir públicament sobre els llibres dels seus contemporanis. I també sobre ell mateix. Mes poisons es va convertir en una mena de receptacle dels seus verins personals, una expressió de la seua persona que no apareixia mai als ulls dels altres. En aquest sentit respon al propòsit enunciat pel títol de Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Mes poisons és un llibre lúcid, resignat i desolat alhora, que es pot inscriure en la tradició dels moralistes francesos. Fa gust de cendra. 

En la nota introductòria que va redactar per a aquest llibre, Sainte-Beuve advertia que aquest llibre no estava fet per al públic, perquè pensava que donaria d’ell i dels seus sentiments una idea falsa, un to de misantropia i d’amargor que no era propi de la seua personalitat. Reconeixia que de vegades tenia els seus moments de malhumor, de depressió també, que alleujava en aquest quadern secret. Però que aquests moments no eren la seua veritat: «Aquest quadern és doncs per a mi sol; només jo sé l’ús que en puc fer sense perill i sense falsedat. Publicar-lo tal qual, seria fer-me mentir i calumniar-me.» Quina era la veritat de Sainte-Beuve? Quins moments particulars de les nostres vides corresponen més a la nostra veritat? 

Llegint Mes poisons ens adonem de seguida que Sainte-Beuve era més dur amb ell mateix que no amb els altres. Els dicteris que recull en aquest quadern contra alguns autors no són excessivament sagnants. Reconec que n’he quedat una mica decebut. Algunes mostres: «Un escriptor de bon gust acabaria admirablement més d’un dels seus paràgrafs amb la frase amb què Victor Hugo comença els seus.» «Lamartine no ha fet més que repetir la mateixa cosa en diferents tons, o més aviat ha repetit el mateix to sobre totes les coses.» «Quan es veu l’abús de la frase portat a aquest grau d’amplitud, de facilitat i de profusió, un en queda guarit per sempre i únicament vol dir i escriure el que és indispensable, per a l’estricta necessitat del pensament.» «Una gran facilitat de talent com la que té Lamartine és una gran temptació de lleugeresa i d’incúria: no s’hi ha resistit mai.» 

I aquests són alguns dels verins que tenen com a objecte el mateix Sainte-Beuve: 

«Una gran part de la meua vida l’he passada en recances estèrils, en desigs vagues a l’espera.» 
«Era per l’Edèn que s’havia escrit la divisa fatal: Lasciate ogni speranza voi ch’intrate». 
«Massa ho sé que manque de tota grandesa». 
«La saturació. Hi ha un moment en què això es produeix en aquest dinar que anomenem vida.» 
«En la joventut, no estem mai sols, un món habita en nosaltres. Però, a mesura que avancem, s’esdevé que els nostres pensaments i els nostres sentiments ja no poden omplir la nostra solitud: o, si més no, no li poden donar encant.» 
«Hauríem guanyat molt en la vida si sabéssem restar sempre perfectament naturals i sincers amb nosaltres mateixos, de creure estimar només que el que estimem de veres, i de no prolongar per amor propi i per emulació vana les passions que ja han expirat en nosaltres: és per no escoltar-se de prop que, en la major part dels homes, la segona meitat de la vida es perd i perd el seu veritable sentit al mateix temps que la seua darrera felicitat.» 
«Mme d’Arbouville. 
El 22 de març de 1850, a les tres de la matinada. Ella ja no és més. Tota la gràcia de la vida, tota la dolçor que em podia afalagar encara, ha mort amb ella. Després d’ella no hi ha la buidor en el meu cor, sinó el desert!» 
«El 17 de novembre de 1850, a dos quarts de sis de la vesprada, la meua pobra mare ha mort als vuitanta-sis anys. 
El 19 de novembre, l’enterrament. 
D’ara endavant estic sol: he perdut la persona que m’estimava més i que únicament respirava per mi.» 
«Jo no sóc veritablement apassionat; la meua vida no ha estat més que una sèrie de capricis ardents. De tota manera tinc una passió veritable, una de sola, la passió literària.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada