Així, els tambors i les trompetes indiquen l'entrada de personatges reials; la «música solemne», els funerals i processons; una escena de taverna o una escena d'amor sol venir marcada per una cançó ad hoc. Tant des del punt de vista poètic com dramàtic, les cançons que apareixen en els textos de Shakespeare aconsegueixen una integració veritablement única en la substància de les seues obres: aclareixen el caràcter del personatge que canta, creen una certa atmosfera, situen una acció dramàtica o en comenten el sentit.
Segurament l’exemple d’integració més perfecta de la música en l’acció dramàtica són les cançons d’Ariel en La tempestat. Com a esperit d’un món màgic, Ariel no pot expressar cap sentiment humà, perquè no en té cap. No és un personage que es posa a cantar, sinó un esperit que té com a única manifestació veritable la música.
Excepcionalment, s’ha conservat la música original que va compondre Robert Johnson (1583-1634) per a les dues cançons que canta Ariel en La tempestat: Where the bee sucks i Full fathom five. Són d’una gran bellesa i encant, sobretot Full fathom five. Ho podeu comprovar escoltant el disc Shakespeare songs de l'Alfred Deller Consort (Harmonia Mundi 190202), que presenta una selecció d'algunes de les cançons que apareixen en les principals obres de Shakespeare. Les melodies d'aquestes cançons, la majoria per a veu i llaüt, són melancòliques i senzilles, i com en el cas de Full fathom five es corresponen perfectament amb l'ambient màgic i eteri, obsessionant, del poema que canta Ariel.
Ací en teniu les lletres i la música:
Where the bee sucks
Where the bee
sucks, there suck I:
In a cowslip's bell I lie;
There I couch when owls do cry.
On the bat's back I do fly
After summer merrily.
Merrily, merrily shall I live now
Under the blossom that hangs on the bough.
There I couch when owls do cry.
On the bat's back I do fly
After summer merrily.
Merrily, merrily shall I live now
Under the blossom that hangs on the bough.
(Allí on l’abella xucla, vaig xuclant;
d’una campaneta estant,
de la xibeca sento el cant,
i a l’esquena volo del rat-penat,
que amb alegria l’estiu ha passat;
i ara, alegrement, viuré company
de la poncella que penja del tany.
Traducció
de Josep Maria de Sagarra.)
Full fathom five
Full fathom five thy father lies;
Of his bones are coral made;
Those are pearls that were his eyes;
Nothing of him that doth fade,
But doth suffer a sea-change
Into something rich and strange.
Sea nymphs hourly ring his knell.
Hark! Now I hear them,
Ding dong bell.
(Ton pare és a cinc braces sota l'aigua;
dels ossos seus, se'n fa coral;
el que eren els seus ulls són perles ara.
Res d'ell s'ha fet malbé,
però ha sofert els canvis de la mar,
tornant-se alguna cosa rica i rara.
Nimfes del mar li branden les campanes.
No les sentiu com toquen? Ding-dong-dang!
Traducció de Josep Maria de Sagarra.)
Per cert, durant els últims anys de la seua vida, Mozart tenia el projecte de compondre una òpera sobre La tempestat. El que ens hem perdut! Del 1764 al 1765, als set anys, havia estat a Londres, juntament amb la seua germana Nannerl i el seu pare, Leopold, va copiar-se en un quadern els versos cèlebres sobre la música que pronuncia Lorenzo en l’acte cinquè d’El mercader de Venècia:
The man that hath no music in himself,
Nor is not moved with concord of sweet sounds,
Is fit for treasons, stategems, and spoils.
The motions of his spirit are dull as night,
And his affections dark as Erebus.
Let no such man be trusted.
(L’home que no té
música en ell mateix, que no es commou
d’una concòrdia de tonades dolces,
serà pastat per a traïdories
i estratagemes i espoliacions;
seran els moviments de la seva ànima
sords com la nit, i negres com l’Erebos
tots els seus sentiments. D’un home així,
no us en fieu.
Traducció de Josep Maria de Sagarra.)
No cal refiar-se’n, perquè en la concepció del renaixement la música és l’única art que es practica en el cel i la música feta pels homes, encara que inferior a la celestial, que no podem sentir, recorda o imita l’ordre diví. El menyspreu per la música, doncs, és un signe de mala voluntat que refusa sotmetre’s a l’harmonia general.
A mi encara m’agraden més aquests versos que diu Pròspero. Crec que és l’elogi més gran que mai s’ha fet dels efectes de la música:
Que una solemne música, el remei
millor per la inestable fantasia,
guareixi el teu cervell, que dins el crani
inútilment et bull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada