Tres anys de la serp blanca

El 28 de setembre de 2010, fa tres anys, vaig començar a publicar la serp blanca. A dalt de tot, hi vaig col·locar aquest text breu de presentació, que més tard vaig suprimir: «Comence aquest bloc amb la intenció de portar un dietari de lectures, relacionades sobretot, però no exclusivament, amb la literatura. Hi aniré anotant comentaris i referències, facilitant enllaços i penjant textos; contaré també el que faig en les meues classes de batxillerat a l’IES Lluís Vives de València, concretament en les assignatures de literatura catalana de primer i literatura universal de segon. Un dietari de lectures, doncs, però també un dietari de classes de literatura: un espai de conversació per als happy few a qui agrada parlar de llibres. Comencem, doncs.» 

Hi vaig afegir també un subtítol: Notes de lectura i altres històries, que encara mantinc. Durant els dos primers anys, el bloc va estar molt centrat en el curs de literatura universal que done en segon de batxillerat. Posteriorment, els materials publicats sobre aquest curs els vaig sistematitzar i ampliar en el web de literatura universal de la serp blanca. Les referències al curs de literatura univeral i a les classes de literatura en altres cursos, han continuat, i continuaran, però la serp blanca no és un bloc dedicat a l’ensenyament de la literatura. És un bloc literari i personal: notes de lectura i altres històries. 

Aquell estiu del 2010 havia llegit un llibre del periodista nord-americà Jeff Jarvis, Y Google, ¿cómo lo haría?, que em va convèncer del tot de les possibilitats que oferia un bloc. Vaig començar una mica per joc, a veure què passava. També, perquè no tenia cap lloc on escriure públicament de forma periòdica. 

Potser ara, al cap de tres anys, és el moment de fer-ne un balanç. En termes quantitatius, el comptador de visualitzacions que hi ha en la barra lateral del bloc assenyala 153.659 visualitzacions de pàgines, cosa que no s’ha de confondre amb el nombre de visitants. Google Analytics proporciona informacions més concretes i fiables: 58.426 visites, de les quals 34.149 corresponen a visitants únics. Els visitants provenen majoritàrament de València i l’Horta i, a continuació, de Barcelona. En menor escala, n’hi ha també de Cullera i Girona, de Palma i Gandia, de Xàtiva, i de Madrid! Cada visitant visualitza una mitjana de 1,7 pàgines i s’hi està uns 2:27 minuts. En l’actualitat, la serp blanca rep una mitjana de 100 visitants diaris. 

— I això, és molt o és poc? 

Segons com es mire. Per a mi, és molt. 

La pàgina més visitada fins ara, per motius ben comprensibles, ha estat La revolta del Vives, amb prop de 6.000 visualitzacions. El dimarts 21 de febrer de 2012, dos dies després de publicar-la, 1.475 persones van entrar en el bloc. L’èxit més gran, per tant, ha estat una entrada que vaig redactar en cinc minuts i que no tractava de literatura. Així és la vida! En una discreta segona posició, apareix la que vaig dedicar al comentari de dotze poemes de Baudelaire (que van per a la Selectivitat), amb 1.700 visites. 

Xifres a banda, voldria pensar que aquest bloc resulta atractiu o útil per a alguns lectors, ni que siga una mica, però això no és més que una mena de wishful thinking. Millor serà que parle dels avantatges i dels inconvenients que ha tingut per a mi escriure en un bloc. D’això, sí que en puc parlar amb coneixement de causa.

Comencem pels inconvenients, que en tot cas són relatius. En primer lloc, portar un bloc demana temps, i això cansa o pot arribar a cansar. Vaig tenir molt clar des del principi que volia mantenir un ritme de publicació d’entrades sostingut i regular. No volia que la serp blanca fos un bloc de vida anèmica. Sabia que si únicament escrivia quan m’arribava la inspiració o quan en tenia ganes, el que passaria és que ni la inspiració ni les ganes arribarien mai. Durant el primer any, vaig publicar una mitjana de tres entrades setmanals, que potser són massa. Ara en publique entre una i tres. 

De vegades, m’han preguntat si em costa molt de redactar les entrades. Normalment, quan conte alguna cosa que ha passat o que he fet (una classe, el comentari d’algun incident, etc.), la redacció és molt ràpida. Escriure la ressenya d’un llibre, en canvi, costa més. 

El fet és que portar un bloc i actualitzar-lo regularment representa una inversió de temps considerable. De seguida, es planteja la pregunta fatídica: val la pena? És una mica depriment pensar que el que escric potser no interessarà a ningú, o que la lectura que en faran, si la fan, serà ràpida i per sobre. Aquest pensament, però, procure llevar-me’l del cap de seguida. Els pensaments depriments no serveixen de res. De més a més, en Internet tots solem llegir ràpidament, en diagonal, botant d’una pàgina web a una altra. A la guerra com a la guerra. I tenint en compte l’enorme quantitat de materials que hi ha en la Xarxa, que algú o alguna tinga arribe a llegir el que escric, ni que siga en diagonal, ni que siga el primer paràgraf, es pot considerar un miracle i m’he de considerar afortunat. 

Reconec que jo tampoc no facilite massa les coses, perquè moltes de les entrades que escric són segurament massa llargues per a un mitjà com Internet, on s’imposa la immediatesa i la brevetat. En la meua defensa, puc al·legar que, enfront de les xarxes socials, un bloc es justifica perquè s’hi poden tractar amb més profunditat determinats temes. Últimament estic intentant alternar les entrades llargues amb d’altres de més breus, com ara les de la sèrie Planiana, per no abusar tant de la vostra paciència. De moment, ja ho veieu, aquesta entrada ja s’està allargant més del compte. 

Cal tenir en compte també que el públic d’un bloc literari és, potser inevitablement, minoritari: els happy few a qui em referia en el text de presentació inicial. I que costa molt de fer-se un espai propi en la Xarxa. Només en català, hi ha centenars de blocs dedicats a les lletres. Ara, això és el mateix que passa quan algú, siga qui siga, publica un llibre: el publica, literalment, en un mar de llibres de manera que aconseguir una mica de ressò o, simplement, de visibilitat es fa complicadíssim.

Passem ara als avantatges. Els he deixat per al final, perquè, ho dic ja, el balanç que puc fer del que han representat per a mi aquests tres anys de la serp blanca és molt positiu, i aquesta seria la conclusió final. D’entrada, hi ha un fet inicial bàsic: m’ho passe molt bé escrivint en el bloc. Però per a mi, el més important és que el bloc m’ha obligat a escriure. M’ha fet assumir el compromís, que ningú no m’havia demanat, d’escriure amb regularitat. A hores d’ara, comptant aquesta, porte publicades 366 entrades, que fan més de 600 pàgines en word. Saber que el que escric ho llegeix o, com a mínim, ho pot llegir algú, té efectes molt beneficiosos en l’escriptura i és una incitació més per a escriure. 

De més a més, aquestes 366 entrades s’han traduït, de moment, en dos llibres. El primer, que es va editar l’any passat, és La serp blanca. Una antologia del conte modern. El segon, Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, està previst que aparega el novembre que ve publicat per Viena Edicions. El bloc, per tant, és una mena d’obrador públic de la meua escriptura. La publicació com a llibre —en digital o en paper— és una manera de donar una forma més definitiva, més perfilada (revisada i corregida), al que s’ha publicat prèviament en el bloc. 

Per acabar, només em queda expressar el meu agraïment a tots els qui es deixen caure per aquí, i molt especialment al nucli dur d’entusiastes seguidors i seguidores de la serp blanca. Moltes gràcies!