dilluns, 10 de febrer del 2014

Crònica de la presentació d'«Un son profund» a Gandia

Dijous passat es va presentar a Gandia Un son profund. Aquesta presentació em feia una il·lusió particular, perquè Gandia m’agrada molt i en certa manera la considere la meua ciutat. Hi vaig viure des dels vuit als quinze anys, els sis cursos que el meu pare va estar de professor a l’Institut Nou, fins que el van traslladar a València. D’aquells anys, en tinc un record molt viu, i encara ara, després de tant de temps, quan torne m’oriente de seguida i no he de preguntar a ningú. Max Aub deia que un és d’on ha fet el batxillerat. Llevat dels dos últims cursos, el batxillerat el vaig fer a Gandia.

El cas és que l’arribada va ser una mica accidentada. Hi vaig anar amb cotxe, per a no estar pendent de l’horari del tren per a tornar, i just quan era al centre de la ciutat i buscava un lloc per aparcar, se’m van encendre un llum de perill: m’havia quedat sense refrigerant. Per sort, un cotxe se’n va anar i vaig ocupar-ne el lloc. Més tard, Josep Alandete em va dir que havia aparcat enfront del forn de sa mare.

Ràpidament, vam enfilar el carrer Major, perquè havia quedat amb els de la tele de Gandia, que volien fer-me una entrevista. De seguida vam trobar el Casal Jaume I, vaig pujar al primer pis i en un quart d'hora l’entrevista estava feta. En baixar, vaig trobar-me de seguida en una tauleta, al carrer, Josep Alandete i Pepa Savall, que ja estaven fent-se’n una. Al cap de poc van arribar els sis alumnes que Alandete té enguany en el curs de literatura universal. Tots sis molt simpàtics i agradables. Em van contar que no s’havien preparat cap pregunta per al col·loqui i que els estava costant una mica la lectura de Madame Bovary.

L’acte va començar puntualment. No hi havia tanta gent com en la presentació de València, però va resultar molt animat. Josep Alandete va començar referint-se a la meua estada a Gandia i va organitzar la seua intervenció en tres blocs: el lector, l’escriptor i el professor. El seu parlament, una lectura molt atenta i amable del meu llibre, el podeu llegir íntegrament en aquest bloc.

A continuació vaig dir quatre coses i es va obrir un col·loqui. Els alumnes d'Alandete van disparar de seguida i em van preguntar què els recomanaria per a llegir. Els vaig contestar que era millor que buscassen i triassen pel seu compte, anant a llibreries i a biblioteques, remenant a veure quin llibre pensen que els pot interessar. Cadascú ha de trobar els seus llibres i embarcar-se en l'aventura personal de la lectura, perquè cada llibre porta a un altre. Segurament, si llegeixen, posem per cas, una novel·la policíaca i els agrada, voldran llegir-ne més del mateix autor. Potser, en la contraportada trobaran informació sobre algun altre escriptor, i el voldran llegir també. Cada llibre que llegim és una porta que obrim i aquesta porta ens dóna entrada a espais on, al seu torn, hi ha altres portes. 

Per ser una mica més concret, els vaig proposar de llegir assaig, no exactament assaig literari, sinó de divulgació. Els llibres no es poden reduir a la narrativa. Hi ha molts llibres que tracten d’història, de ciència, de cinema, de música, que estan molt ben escrits i enganxen més que qualsevol intriga novel·lesca. Són aquests llibres, a més, els que ens proporcionen una autèntica formació cultural, que sempre resultarà esquifida si l’hem de reduir als estudis acadèmics.

Una altra pregunta: quin és el llibre que has llegit més vegades? Crec que Contrapunt d’Aldous Huxley. Aquesta novel·la la dec haver llegit unes quatre vegades, en anglès. La pròxima vegada, vull llegir-la en la traducció al català de Maria Teresa Vernet. Hi ha moltes obres que he llegit tres vegades, com ara l’Ulisses, Anna Karènina, Madame Bovary… Per a mi, però, més que el nombre de vegades que he llegit un llibre és més important els autors a qui torne sempre. En la literatura catalana, Pla, Fuster, Carner, March, Ferrater. En la resta, Shakespeare, en anglès o en la traducció de Sagarra, o en la traducció al castellà de Luis Ángel Pujante. I Montaigne. Tolstoi no em cansa mai.

En la presentació hi havia diversos professors. Una de les preguntes què em van fer va ser quines altres obres triaria per al curs de literatura universal. Tinc molt clar que mantindria Shakespeare, però reemplaçaria Hamlet per Macbeth. Sense ànim de dir heretgies, la veritat és que preferiria llegir i comentar en classe qualsevol altra obra de Shakespeare en lloc de Hamlet. En la llista de lectures que tenim ara, que és només una tria, és clar, hi trobe a faltar Jane Austen, i Dickens, i Tolstoi, i Montaigne, i Voltaire. Seria partidari de llegir i comentar obres breus, perquè fan el curs més dinàmic i comprensiu, més variat i més divertit. No posaria  com a llibre de lectura Anna Karènina, que demanaria un curs monogràfic, però sí La mort d’Ivan Ílitx o, millor encara, Khadjí-Murat. Ni els faria llegir els Assaigs de Montaigne. Amb dos o tres, ben triats, n’hi hauria prou. Hi ha algunes novel·les curtes que agradarien molt als alumnes i que donarien un gran rendiment en l'aula: El cor de les tenebres de Conrad, Bartleby, l’escrivent de Melville, La mort a Venècia de Mann o Els morts de Joyce. També considere important fer llegir als alumnes textos de crítics literaria dignes d’aquest nom: Nabòkov, Auerbach, Johnson, Bloom… 

Una altra pregunta, que em va sobtar: penses escriure un llibre sobre literatura catalana? Doncs, com ho heu endevinat? Està clar que no sé dissimular. Ja tinc acumulada una bona pila d’escrits en el bloc que podria aprofitar, i he escrit i publicat en Oxford, en forma de llibre de text, una història de la literatura catalana acompanyada d’una selecció de textos. Estic pegant-li voltes a veure quina forma li done i si val la pena tot plegat. La veritat és que després d’acabar i publicar Un son profund estic una mica desorientat i no sé ben bé per on tirar.

Em van observar, una mica decebuts, que en el bloc no parle malament dels autors catalans. A veure, potser alguna vegada se m’ha escapat alguna impertinència, però el fet és que parle d’aquells autors que m’interessen i m’agraden. Per tant, se’m fa difícil de parlar-ne malament. Vaig notar que el públic vol sang. Com sou!

Em van preguntar per què les sis obres seleccionades en el curs de literatura universal presenten una visió tan trista i tràgica de la vida. Això, en part, potser és inevitable, perquè ja se sol dir que els pobles feliços no tenen història. Recordeu el cèlebre començament d’Anna Karènina: «Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família disssortada ho és a la seva manera». O aquells versos de l’Odissea:

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes
la destrucció, perquè en el futur se’n cantaren poemes.
(VIII, 579-580)

De tota manera, centrant-me en aquestes sis obres, caldria remarcar que també són una expressió de passió i d’amor per la vida, com l’Infern de Dante i, encara que no ho semble, Madame Bovary. Diguem-ne que tot va en el mateix paquet. Sobre aquesta qüestió, val la pena recordar que Matthew Arnold va definir la poesia i, per extensió, la literatura com una crítica de la vida.

Durant el col·loqui es va parlar també la importància de les traduccions de les grans obres de la literatura universal. Una professora va comentar l’actitud plena de menyspreu d’alguns professors de castellà quan van veure que els de català també volien donar l’assignatura de literatura universal. Ni sabien ni concebien que Hamlet o Les flors del mal estiguessen traduïdes al català. El fet és, i ho he remarcat més d’una vegada en aquest bloc, que les traduccions d’aquestes sis obres al català són millors que les que es recomanen en castellà. A més, els alumnes les tenen disponibles en edicions de butxaca. 

En acabant el col·loqui, vaig signar llibres i vaig saludar diversos amics i coneguts. Pero calia tornar a la realitat, vull dir, al cotxe avariat. Calia comprar refrigerant i Pep va proposar d’acostar-nos amb el seu a Carrefour, que encara devia estar obert. Vam anar tots quatre —Pep, Àngels, Aurora i jo— a pel seu cotxe, que no va arrencar, perquè s’havia quedat sense bateria. Tot això tenia la pinta d’un boicot descarat contra el presentador i el presentat. Trucades als mecànics respectius. El meu em va dir que ho deixés estar, que no fes res, i que a l’endemà cridés la grua. Davant del panorama, Alandete va proposar d’apuntar-nos al Destapa’t de Gandia, activitat que es fa tots els dijous a la capital de la Safor. 

Un moment, malpensats! No es tracta d’una incitació a l’exhibicionisme del personal in puris naturibus. Això del Destapa’t és una jornada que organitzen els bars perquè la gent vaja de tapes. Cada etapa i la copa, dos euros. I la gent va botant alegrement d’un bar a un altre, fins que considera que ja ha sopat. Així ho vam fer nosaltres. Moderadament, això sí. Amb tres tapes cada un en vam tenir prou. Vam acabar al bar del Casal Jaume I on vam menjar unes coques de dacsa excel·lents. Pep em va confessar que els dijous ja no fan sopar a sa casa. Se’n van directament a destapar-se. A Gandia es viu molt bé!

Mentre estàvem de tapes, Pep va fer diverses gestions i va aconseguir recarregar una mica la bateria del cotxe. I va insistir a portar-nos a València. O siga, que no sols va haver de carregar amb el mort de la presentació del meu llibre, sinó que a més li va tocar de fer de taxista del presentat. Afortunadament per a ell i per a mi, Pep té un sentit de l’humor molt acusat, que no decau mai. 

M’ho vaig passar molt bé i em vaig oblidar del cotxe. A l’endemà, vaig quedar amb el de la grua i vaig tornar a Gandia amb el tren. Com que divendres comence tard les classes, encara hi vaig arribar a hora. Però anava tan atabalat que la primera classe, amb un grup de segon, la vaig dedicar tota a fer exercicis de conjuncions. Els alumnes em miraven una mica estranyats.

2 comentaris:

  1. :-))) molt bona crònica! he somrigut molt!

    ResponElimina
  2. Tots vam quedar molt contents amb la presentació i amb les preguntes. Un plaer conéixer-te, t'esperem!

    Els 6 alumnes de Pep a la classe de literatura universal de l''Ausiàs March!

    ResponElimina