Al contrari del que sosté el sociòleg José M. González García a La máquina burocrática (Afinidades electivas entre Max Weber y Kafka), un llibre que llegia fa pocs dies, la narració de Kafka «La colònia penitenciària» pot explicar-se perfectament sense els escrits de Max i Alfred Weber sobre la burocràcia. En realitat, em decanto a creure, es tractaria més aviat d’una il·lustració narrativa de la idea nietzschiana —exposada amb tot luxe de detalls, inclosos els més cruels i repulsius, a la «Segona dissertació» de La genealogia de la moral— que el dolor ha estat al llarg de la (pre)història de la humanitat «el mitjà més poderós per a fomentar la mnemotècnia» (p. 91). Més endavant, hi afegeix: «Com més dolenta ha estat la memòria de la humanitat, més terrible ha estat sempre l’aspecte dels seus costums. La duresa de les lleis penals aporta especialment una mesura concreta de quin esforç havia de fer per aconseguir la victòria sobre la capacitat d’oblit i fer que aquests esclaus de l’instant, dels sentiments i de l’avidesa, tinguessin presents constantment unes quantes exigències primitives de la convivència social» (ibídem). Curiosament, Nietzsche sembla creure que en aquest terreny podria haver hagut amb el transcurs dels temps alguna mena de «progrés». Paga la pena de ressenyar-ho, perquè constitueix una de les seves (escasses) mostres d’ingenuïtat, que ell mateix no dubtaria a qualificar de feblesa. Una feblesa, val a dir, que s’acompanya de l’error, induït segurament per la plasmació com més va més de les lleis per escrit, de considerar la humanitat moderna en possessió d’una capacitat de memòria superior a la dels seus ancestres. En consonància amb això, al relat de Kafka la pena consisteix a inscriure de manera dolorosa, mitjançant la intervenció d’una màquina, el text de la llei en el cos del condemnat. Amb aquest plantejament, el filòsof del martell es comportava com un autèntic il·lustrat, digne de l’exemple de Voltaire, el marquès de Beccaria e tutti quanti; encara que potser fóra més intel·ligent pensar que en aquest terreny el tràmit de l’escriptura no passarà mai de constituir un mer suplement —amb totes les contradiccions que el concepte inclou, tal com va mostrar Derrida—, més útil a l’hora de facilitar la tasca del legislador que no el bon govern de la seva conducta per part del comú de la gent. De fet, no sembla que el legislador mateix es faci cap il·lusió sobre el particular i, amb cautela premeditada, no deixa d’afegir-hi que «el desconeixement (o l’oblit circumstancial, que, a tots els efectes, ve a ser el mateix) de la llei no n’eximeix del compliment». Perquè, al capdavall, pensem-hi, què és el delicte, qualsevol delicte, sinó un lapsus, un oblit en acte d’algun dels principis —i alhora de la pena aparellada a la seva violació— que una societat considera bàsics per a la supervivència?
Josep Conill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada