dimarts, 29 d’abril del 2014

Unes notes sobre Kafka

Aquestes vacances, revisant papers i fitxers informàtics, he trobat unes notes sobre Kafka que vaig prendre l’any passat amb el propòsit de redactar unes quantes entrades per al bloc. Però altres qüestions van passar al davant i les notes van quedar oblidades. Ara no tinc ganes de desenvolupar-les, però tampoc no em fa gràcia de llençar-les al fem directament, perquè fan referència a uns aspectes de l’obra de Kafka que considere importants. Les reproduiré tal qual, per tant, amb l’esperança de reprendre-les més endavant o com a recordatori. Aquí les teniu.


La culpa en Kafka
Estem acostumats a pensar que hi ha d’haver una correspondència entre la gravetat de la falta i el grau del càstig. En Kafka, però, la falta, lluny de ser una motivació adequada del càstig, sovint no es pot reconèixer. Càstigs va ser el títol d’un volum que que Kafka va proposar una vegada al seu editor, Kurt Wolff. Hi havia d’incloure El judici, La metamorfosi i A la colònia penal. El codi legal o la llei moral que hi ha davall d’aquests càstigs no pot ser més obscur.

La llei sense un legislador, el pecat original sense un déu a qui desobeir: aquesta és l’essència de la teologia negativa que recorre els relats i les novel·les de Kafka. Ell pecat i la culpa semblen consistir no a fer, sinó a ser.

Les víctimes sempre es consideren culpables. Més exactament: són culpables de ser víctimes, d’haver estat dèbils. Sovint, són culpables per omissió: no han fet res, però no han fet el que havien de fer. D’altra banda, el fet de ser víctima resulta sospitós. És impossible demostrar-ne la innocència.



Vida i literatura
La proximitat entre vida i literatura en el cas de Kafka arriba gairebé a esdevenir identitat. Encara que en la seua forma és peculiar a ell, sembla al mateix temps el clímax d’un capítol de la història literària. Quan va dir d’ell mateix en una carta a Felice Bauer que «Jo sóc literatura», es tracta d’una identificació praguesa. El sentiment de ser un outsider, de tenir una existència purament literària, no era una prerrogativa dels escriptors de Praga. Però a Praga era especialment punyent: perquè allí el desarrelament de l’artista estava reforçat per l’estranyament que sentien els jueus entre els gentils, i el que sentien els jueus que parlaven alemany entre els txecs.

A principis de juliol del 1922 Kafka va escriure a Max Brod una llarga carta, de la qual és aquest fragment: «Avui, durant la nit d’insomni, quan tot m’anava en el cap adolorit d’una banda a una altra, vaig ser conscient de nou d’una cosa que gairebé havia oblidat en l’últim temps relativament tranquil, de la fragilitat o fins i tot de la inexistència del terra en què visc, sobre la foscor d’on emergeixen forces obscures i que sense fer cas del meu tartamudeig em destrueixen la vida. Escriure em permet seguir vivint, però és més precís dir que em permet seguir vivint aquest tipus de vida. Amb això, naturalment, no vull dir que és millor si no escric. No, en aquest cas encara és pitjor i absolutament insuportable i ha d’acabar en la follia. Però únicament si sóc un escriptor, cosa que de fet sóc encara que no escriga, i en qualsevol cas un escriptor que no escriu és un absurd que desafia la follia. Però, en què consisteix pròpiament ser escriptor? Escriure representa una recompensa dolça, meravellosa, però, recompensa per què? Durant la nit ho vaig veure amb tanta nitidesaa com en una lliçó de caràcter objectiu, que és una recompensa per un servei al dimoni. Aquesta baixada cap a les forces obscures, aquest alliberament de la naturalesa d’esperits encadenats, abraços sospitosos i tot el que puga passar allà baix, sobre el que a dalt no se’n sap res, mentre s’escriuen històries a la llum del sol. Potser hi haja també una alttra forma d’escriure. Jo només conec aquesta, de nit, quan la por no em deixa dormir, només conec aquesta. I el caràcter demoníac d’això em sembla molt clar. I és la vanitat i l’afany d’autocomplaença el que brunzeix constantment entorn de la pròpia figura, o també entorn a alguna figura estranya —en aquest casa el moviment es multiplica i es transforma en un sistema solar de la vanitat—, i disfruta de tot això. Allò que de vegades desitja l’home ingenu: “voldria morir i veure com em ploren”, es materialitza constantment en un escriptor d’aquest tipus, mor (o no viu) i es plora constantment a si mateix». 

Kafka va portar en aquesta carta la condemna del seu art al punt màxim. Aquest judici negatiu de l’art en relació a la «vida» té tota una història, que han escrit els mateixos escriptors. En la literatura alemanya hi ha, entre altres obres importants, El pobre músic de Grillparzer, un relat que Kafka s’estimava molt, i l’obra de Thomas Mann.

«L’escriptura em sosté», diu a Brod. Però quina és la mena de vida que és sostinguda per la literatura? Una vida molt qüestionable: «Escriure té una recompensa deliciosa… Serveis prestats al dimoni». Les denúncies de la vida estètica han estat proferides per Keats, per Kleist, Grillparzer, Flaubert, Baudelaire, Rilke i, incessantment, per Thomas Mann. Per a Kafka aquesta existència és demoníaca perquè l’artista construeix cases i palaus mentre que com a ésser humà no té casa. 

Kafka denuncia en la carta a Brod la irrealitat de l’existència poètica, que a la llarga no pot durar. Com a escriptor ha perdut el món, i el que ha guanyat, el món de la seua vida interior, s’ha revelat com un engany. Aquesta és la maledicció: l’escriptor no és res quan no pot escriure, i quan escriu és en una altra mena de no res. Incertesa: no sap si la veritat es troba en la literatura que produeix o en la «realitat».


L’estil
L’assaig Franz Kafka: de metamorfosis i transformacions de Laura Borràs, recollit en el seu llibre Clàssics moderns (vegeu «Clàssics moderns» de Laura Borràs), és una síntesi molt completa de les característiques formals de La metamorfosi de Kafka i de les interpretacions que se n’han fet. Pel que fa a la tècnica narrativa, l’autora remarca que «oscil·la, paradoxalment, entre l’efecte visualitzador que ens permet fixar l’atenció en zones específiques del nou cos de Gregor i, alhora, una indeterminació terminològica que genera l’ambigüitat més absoluta respecte del conjunt». D’aquí la impossibilitat per al lector de representar-se visualment la mena de bitxo en què s’ha transformat Gregor Samsa. De fet, el mateix Kafka va insistir molt que l’edició d’aquest relat no podia anar acompanyada de cap il·lustració de l’insecte, perquè pertorbaria o contradiria l’efecte narratiu que volia aconseguir. 

Laura Borràs assenyala també que Kafka distorsiona «no per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les característiques de la realitat». Més que una idea exacta, una idea determinada de la realitat. La distorsió, en últim terme, vol aconseguir un efecte expressiu. Però en Kafka la distorsió, paradoxalment, va acompanyada d’una precisió obsessionant. La primera característica ―la distorsió― relaciona Kafka amb l’expressionisme. La segona ―la claredat i la precisió de l’estil―, l’en separa. Precisió i, alhora, distanciament. Laura Borràs ho explica molt bé: «L’efecte distanciador de la transformació inicial provoca un efecte distorsionador que, de manera paradoxal, ens permet veure el veritable jo de les persones, amb independència del seu aspecte extern». 


L’antisemitisme
Laura Borràs ressegueix i comenta en aquest mateix assaig les principals interpretacions que s’han fet d’aquest relat de Kafka, encara que es decanta per considerar-lo «la història d’un exili, un exili intern. No en va Kafka també era, sense cap mena de dubte, un exiliat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure [..] La història que es relata en aquest conte és la història d’algú que es transforma en un escriptor, o així podríem llegir la hipòtesi de Kafka com a Gregor». També fa referència a les interpretacions sociològiques i freudianes, així com als que llegeixen en La metamorfosi una premonició de la Xoà. 

Hanna Arendt, parlant de la total estranyesa i de la soledat del jueu, citava aquesta frase d’El castell de Kafka, en què a l’agrimensor, símbol del jueu, li diuen: «Vostè no pertany al castell, no és del poble, vostè no és ningú». Si tenim en compte la relació del jueu amb la societat occidental en la qual ha intentat integrar-se i de la qual ha estat expulsat, el simbolisme d’El castell revela un significat profund: l’heroi de la novel·la, el jueu, és un estranger que creu que l’han autoritzat a entrar en el sistema social representat pel castell del poble. Però quan el personatge intenta adaptar-se al sistema, s’adona que ningú no està disposat a acceptar-lo. Després es fa revolucionari a la seua manera: intenta defugir el sistema tradicional de l’autoritat i es posa al costat dels pàries del sistema (la família Barnabàs). Aquest esforç revolucionari és ambigu. A la seua aspiració pel canvi radical s’hi oposa un desig intens de pertànyer a la societat tal com és, a la comunitat majoritària.

Kafka no va acabar la novel·la, però va contar a alguns amics el final que tenia pensat. Segons Max Brod, l’agrimensor rep al final de la novel·la un missatge del castell: ha estat acceptat. Però el missatge arriba massa tard, perquè l’heroi està moribund o ha mort ja. A posteriori, aquest és tètricament premonitori. Una última qüestió: ¿el castell va enviar el missatge perquè havia reconegut la injustícia i el dany causat? O perquè l’heroi havia mort finalment? (Aquests dos últims paràgrafs estan basats en un assaig de Saul Friedlinder recollit en El nazismo. Preguntas clave. Ian Kershaw (Ed.). Siglo XXI.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada