En cap cas ni en cap circumstància no serà suficient, per a una definició practicable del realisme, de treure les normes necessàries només d'obres literàries. (Sigueu com Tolstoi, sense les seves debilitats! Sigueu com Balzac, però d'avui!) Realisme no és solament un assumpte de la literatura, sinó un important assumpte polític, filosòfic, pràctic, i com a tal assumpte important i comú a tots els homes ha d'ésser tractat i aclarit.
*
Perquè el temps passa, i si no passés no seria gens bo per a aquells qui no poden participar al banquet dels privilegiats. Els mètodes es gasten, els atractius fallen. Sorgeixen problemes nous que demanen noves solucions. La realitat es transforma: per representar-la cal que canviïn també els modes de representació. Del no-res no en surt res; el nou prové del vell, però és nou, tanmateix.
*
Qualsevol que no estigui lligat per prejudicis formals sap que la veritat pot ésser silenciada de moltes maneres, i cal que sigui dita de moltes maneres. Que hom pot desvetllar indignació sobre situacions inhumanes en modes molt diferents, a través d'una descripció directa en estil patètic i objectiu, a través de la narració de faules i paràboles, amb acudits i exageracions per excés i per defecte. En el teatre la realitat pot ésser representada en forma objectiva i real, i en forma fantàstica. Pot ésser que els actors no es maquillin gens o molt poc, i que es moguin «ben naturalment», i, nogensmenys, que tot sigui fals, i pot ésser que portin les màscares més grotesques, i que així representin la veritat.
*
Ens guardarem prou d'anomenar realista només una forma de novel·la determinada, històrica, d'una època també determinada —diguem, per exemple, la de Balzac o de Tolstoi—, instituint així criteris només formals, només literaris per al realisme. No parlarem solament de realisme en els casos que, per exemple, hom pot olorar, paladejar i sentir «totes les coses», en els casos que hi ha una «atmosfera», i quan la temàtica es desenrotlla de tal manera que es manifesta en una exposició psicològica dels personatges. El nostre concepte de realisme ha d'ésser ampli i polític, sobirà enfront de les convencions.
*
Que una obra sigui realista o no, això no es pot comprovar cercant de veure només si s'assembla o no a d'altres obres existents, anomenades realistes, i que caldria anomenar realistes només per a llur temps. Cal comparar en cada cas particular la representació de la vida, no amb una altra representació, sinó amb la mateixa vida representada. I pel que es refereix al popularisme, també hi ha un procediment del tot formalista del qual cal guardar-se. La intel·ligibilitat d'una obra literària no ens és donada només quan és escrita exactament igual que altres obres que havien estat compreses. Aquestes altres obres que havien estat compreses tampoc no foren sempre escrites igual que les obres anteriors a elles. Per a llur intel·lígibilitat s'havia fet quelcom. Igualment cal que nosaltres fem quelcom per a la intel·ligibilitat de les noves obres. No hi ha solament un ésser popular, sinó també un esdevenir popular.
*
En general, l'artista, a través del contacte amb la ciència, té por de perdre la seva originalitat. Si s'atrevís a comprovar aquesta seva originalitat, s'adonaria que és quelcom de ben terrestre, i ben segur que no li agradaria gaire el lloc on aquest quelcom ha sorgit, si és que se li presentava al davant. L'eternitat dels seus sentiments encara no ha posat pèl a la barba, i molts dels seus «impulsos mil·lenarís» li foren ficats al cap pel seu mestre d'escola amb l'ajuda de la palmeta.
*
El «temor religiós» amb què l'escriptor es refusa a considerar l'origen de les seves idees i sentiments es fa comprensible quan hom descobreix aquest origen, i la seva aprensió que potser no podria poetar més si «sabia massa coses» no és pas injustificada del tot, perquè és molt més difícil de fer creure les mentides que un mateix no creu.
*
La tesi —que es pot llegir en qualsevol diari— diu que el millor lloc d'on pot pouar l'artista és l'inconscient. Potser sí, que a l'artista del nostre temps, quan tanca l'aixeta de l'enteniment o bé quan el redueix a la funció de simple eina, i, tot xerrant, pot dir de tant en tant alguna veritat, li arriba un raig de llum al cervell. I no és cap bon senyal, per a un ordre social, que només diguin la veritat, o almenys que només estiguin disposats a dir-la, els incapacitats i els borratxos. El pitjor és que l'artista quasi sempre poua només errors i mentides del seu inconscient. De fet en treu només allò que hi havia posat, i si l'extracció és inconscient, la introducció fou quasi sempre ben conscient.
*
Alguns lírics actuals han oblidat el cant en llegir El Capital. I ja Schiller i Goethe tenien llurs períodes científics, durant els quals la font de creació artística «rajava amb menys ímpetu». Ara bé, només en la mesura i freqüència que tenien lloc aquests contactes amb la ciència, productors de les crisis, tenien lloc els corresponents contactes amb la realitat.
Bertolt Brecht, Formalisme i realisme. Barcelona: Edicions 62, 1971.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada