diumenge, 5 de febrer del 2017

Dimarts que ve continuarem amb Montaigne

Ja portem dues sessions amb els Assaigs de Montaigne. Dimarts que ve encara hi continuarem. Després, passarem a una petita antologia de la literatura dels moralistes (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert), que repartiré fotocopiada als assistents. Calcule que començarem el comentari d’El quadern gris el 14 de febrer, o el 21. La veritat és que Montaigne ens està resultant molt suggestiu i em fa la impressió que ens trobem molt a gust amb ell. 

En la primera sessió vam introduir d’una manera general, panoràmica, els Assaigs. Vam intentar explicar, en la mesura que es pot explicar, com Montaigne va poder escriure un llibre tan original, que inaugurava un gènere nou. El tema del seu llibre —«jo mateix sóc la matèria del meu llibre»— no se li va fer evident des del primer moment. Els primers assaigs, de fet, són només un recull d’exemples i màximes comentats de la moral antiga. Pertanyen al gènere de les «lliçons», entenent «lliçó» en el sentit de «lectura», molt cultivat en la seua època. Com la majoria dels escriptors, Montaigne comença imitant els escriptors i els gèneres dominants en el seu temps.

A poc a poc, però, la seua personalitat omple la seua obra, que li va creixent entre les mans. Els Assaigs són l’esbós d’un llibre, la història d’una gestació. No faig més que contar-me, diu. Era el seu descobriment: sense pensar-hi, hi havia arribat. Això donava al seu llibre una originalitat i una estranyesa que havia de salvar-lo davant del públic. En els primers assaigs, Montaigne partia dels llibres. Cada vegada més tendirà a fer-ho de la seua experiència personal. Els llibres ja no proporcionen la matèria de l’assaig, sinó il·lustracions d’un pensament molt personal, o elements de comparació que l’estimulen. 

El fi essencial serà expressar els seus judicis, no repetir les lliçons apreses. Els assaigs són les proves o experiments del seu judici: sobre tots els temes tractats ha intentat jutjar pel seu compte i donar les seues opinions personals. Com a coartada per defensar aquesta operació, Montaigne insistirà sovint que té poca memòria, cosa que l’obliga a ser sincer. Un mentider sense memòria es pot contradir i no tardaria a exposar els seus enganys. D'altra banda, l'home sense memòria jutja millor perquè no depèn tant dels altres. El crític Antoine Compagnon ha assenyalat que la professió d'humilitat de Montaigne pel que fa a la memòria podria tenir el valor d'una reivindicació d'originalitat. Al costat dels assaigs dels seus judicis, el seu llibre presenta els assaigs de la seua vida. Quan tracta de fer conèixer el seu jo, a més de fer conèixer les seues opinions sobre les coses, vol donar a conèixer les seues experiències sobre elles. Assajar-se equival a examinar una actitud, un pensament, una sensació, i també, una experiència personal.

La sessió d’aquesta setmana l’hem dedicada íntegrament al comentari del segon assaig del llibre tercer, Sobre el penediment. L’oració amb què Montaigne inicia aquest assaig té un caràcter programàtic: «els altres formen l’home; jo el descric i en represente un de particular, ben mal format, que, si haguera d’afaiçonar-lo de nou, el faria ben diferent del que és. Però ja està fet.» En lloc d’afirmar directament «jo descric l’home», Montaigne fa servir una doble antítesi («els altres / jo» i «formen / descric»), que dóna major energia i més matisos al que vol expressar. El «jo» apareix parafrasejat en tercera persona, irònicament, com «un de particular», que defineix amb tres clàusules: «ben mal format», «si haguera d’afaiçonar-lo de nou, el faria ben diferent del que és» i «ja està fet». El ritme binari de l’antítesi és seguit per un de ternari en aquesta paràfrasi del jo, l’últim element de la qual («Però ja està fet») apareix separat d’una manera tallant dels altres dos. 

Aquestes pàgines inicials de Sobre el penediment, que va analitzar magistralment Erich Auerbach en Mimesi, són una mostra excel·lent de l’estil sinuós i el·líptic de Montaigne, del seu ritme tan particular, conversacional. No hi ha conjuncions que marquen a cada pas la relació lògica de les clàusules. El lligam és de caràcter conceptual. Montaigne, preveient les objeccions de descurança estilística, remarcava que «la matèria es distingeix ella mateixa. Bastant mostra on canvia, on conclou, on comença, on es reprèn, sense entrellaçar-la amb paraules, de lligam i de costura introduïdes per al servei de les orelles febles o negligent, i sense glossar-me a mi mateix». I en un pas de Sobre la vanitat reconeix que «m’agrada l’actitud poètica, a bots i a gambades. És el lector poc diligent qui perd l’assumpte, no jo. El meu estil i el meu esperit vagabundegen, l’un i l’altre». No és fàcil llegir Montaigne. Demana una lectura especialment concentrada. Cal acostumar-se al seu estil sinuós i sincopat, amb els seus avanços i retrocessos, que discorre lliurement i ignora la línia recta de l’exposició sistemàtica.

Naturalment, també vam parlar de la torre on Montaigne va instal·lar la seua biblioteca i el seu estudi: «a casa, em dedique als llibres una mica més sovint, a la meua biblioteca, des d’on fàcilment dirigisc els meus assumptes. Sóc damunt de l’entrada i veig per sota el meu jardí, el meu corral, el pati i la majoria de les parts de la casa. Allí, ara fullege un llibre; un altre més tard, sense ordre ni premeditació, en fragments sense relació; a vegades somie, a vegades prenc nota i dicte, passejant-me, les reflexions que teniu ací». Compagnon observa que davant dels qui declaren, alarmats, que la lectura lineal, perllongada i contínua desapareix en el món digital, Montaigne «defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d'un llibre a l'altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire per les obres de les quals extreu fragments per guarnir el seu llibre». 

A Montaigne li agradava estar-se a la torre «perquè és d’accés una mica difícil i perquè està apartat, tant per al profit de l’exercici com per a fugir de la gent. És el meu domicili. Intente conservar-ne el domini total i sostraure només aquest racó de la comunitat conjugal, filial i civil. En qualsevol altra banda no tinc més que una autoritat verbal: en realitat, compartida amb altres. Miserable, al meu parer, qui no té a casa un lloc on estar amb ell mateix, on fer-se la cort a ell mateix, on amagar-se!» En un altre pas del seu llibre dirà taxativament: «Cal prestar-se als altres i donar-se solament a un mateix». 

La vida moral que Montaigne presenta en el seu llibre s’organitza sobre les pròpies bases, independentment de la religió. Déu està absent dels Assaigs i no hi ha cap comandament exterior al qual haguem d’obeir sense examinar-lo. La moralitat no consisteix en el conformisme dels actes, sinó a saber què fem i per què ho fem. Montaigne ha substituït la moral de l’autoritat de l’edat mitjana per una moral del lliure examen, basada en l’autonomia de la consciència individual. Aquesta és la principal lliçó que es pot extreure de la seua obra: aprendre a pensar lliurement.

Dimarts que ve comentarem amb detall Sobre la conversa, que conté el seu art de pensar, Sobre la vanitat i Sobre l’experiència. Com hem fet fins ara, les referències a Fuster seran constants.

1 comentari:

  1. Benvolgut,

    Montaigne és un escriptor sensacional -precisament ahir el citava al meu blog-. Josep Pla deia que les seves constants cites greco-llatines en dificultaven la lectura, però personalment trobo que estan sempre molt ben triades i que deixen entreveure un home genuïnament renaixentista.

    Salutacions, i enhorabona pel blog.

    ResponElimina