El navegant retorna pel riu d'aigües tranquil·les
d'illes llunyanes, on la collita ha fet,
així retornaria jo a la pàtria, si hagués
recollit tants de béns com de sofrença.
Riberes estimades, que un dia vau criar-me,
¿calmeu les penes de l'amor, em prometeu,
oh boscos de la meva jovenesa,
en jo arribar, la pau altra vegada?
Allí al fresc rierol, on veia el joc de les ones
a les aigües, i el lliscar dels vaixells,
allí seré aviat; a vosaltres muntanyes entranyables
que antany em vau guardar, fermes fronteres
adorades de la pàtria, casa de la mare
i abraçades amoroses de les germanes,
no trigaré a saludar-vos i m'estrenyereu
per tal que el cor, com embenat, se'rn guareixi,
oh, els qui m'heu restat fidels! però jo sé, jo sé
de l'amor la sofrença, que no se'm guarirà tan aviat,
ni hi haurà cançons de bressol, cantades
per mortals consoladors, que del pit me l'arrenquin.
Car aquells que ens fan do del foc celest,
els déus, també ens forneixen un sagrat dolor.
Que resti doncs així. Fill de la terra
jo em mostro; fet per estimar, per sofrir.
Friedrich Hölderlin (1770-1843)
(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada