divendres, 27 d’octubre de 2017

La petita biblioteca d’un professor italià

Nuccio Ordine, autor del pamflet La utilitat de l’inútil, traduït a una vintena de llengües, professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, va començar fa quinze anys a llegir cada dilluns als seus alumnes durant mitja hora fragments breus d’obres clàssiques, que no tenien cap relació directa amb el tema del curs monogràfic que impartia. Ordine es va adonar de seguida que precisament aquell dia apareixien entre els alumnes habituals cares noves, provinents d’altres cursos o simplement amics dels assistents, atrets per l’oportunitat d’escoltar textos molt variats d’autors de tots els temps, no necessàriament literats. Deslligades del currículum i dels exàmens, aquestes lectures, breument comentades, tenien la virtut d’atreure l’atenció dels alumnes més diversos.

Més endavant, el professor Ordine va oferir en les pàgines del setmanari Sette, suplement del Corriere della Sera, una selecció dels fragments que havia anat llegint als seus estudiants al llarg dels anys. Un cop per setmana hi presentava una citació breu d’algun clàssic i mirava d’evocar-hi un tema associat. Clàssics per a la vida recull aquells textos comentats per Ordine, que formen una mena de petita biblioteca ideal, com indica el subtítol del llibre. Els passatges triats per Ordine —cinquanta en total— són molt breus, normalment de cinc a deu línies. El comentari que els acompanya no supera mai una pàgina. 

Entre aquests cinquanta textos hi ha fragments de poemes —de Kavafis, d’Ariosto, de Rilke—, de novel·les com ara Els Buddenbrook, les Memòries d’Adrià, Robinson Crusoe o El vell Goriot, i d’assaig en el sentit més ampli: Plató, Montaigne, Montesquieu, Stuart Mill, Albert Einstein… Es tracta, per tant, d’una tria personal, no gens sistemàtica, amb una preferència natural per autors italians: a més d’Ariosto, Tasso, Maquiavel, Guicciardini, Primo Levi, Calvino o Montale. No hi apareixen ni Dante ni Petrarca. Ordine no ha escrit un llibre sobre les obres que formarien part de la seua petita biblioteca ideal, sinó que s’ha centrat en la tria d’una sèrie de fragments molt breus d’aquestes obres, que ha trobat suggestius o sorprenents per un motiu o altre. 

El procediment permet, en principi, una gran varietat i agilitat, però els comentaris amb què acompanya Nuccio Ordine els passatges triats es limiten a fer-ne una paràfrasi, un resum, cosa que no aporta res, ja que els textos són molt clars i, a més, molt breus. El mateix autor, segurament, es veu venir aquest retret, i adverteix que seria un error considerar Clàssics per a la vida allò que no és: una col·lecció de microassaigs, o una exploració de la relació que pot establir-se en una determinada obra entre el fragment citat i el text complet. Són només, en les seues paraules, «breus observacions destinades tan sols a subratllar aquesta o aquella paraula, aquesta o aquella reflexió suscitada per la lectura del fragment», amb la intenció de fer «un homentage als clàssics en un moment difícil per a la seva existència». Aquesta autoconsciència dels propis límits deixa intactes, però, el defecte, o el dèficit, que he assenyalat. 

Quan, de vegades, intenta anar una mica més enllà de la simple paràfrasi, encara és pitjor, perquè es limita a subratllar la moralitat més òbvia que es pot extreure del fragment citat. Ordine mostra una predilecció curiosa pels textos que adverteixen dels perills de la cobdícia, de la voluntat de fixar-se únicament en els beneficis econòmics com a únic principi rector de la nostra vida actual. Moltes pàgines de Clàssics per a la vida no són més que una requisitòria contra el vil metal. Els clàssics, en canvi, nodreixen la ment i proporcionen l’accés al saber, que no es pot comprar i que és una conquesta difícil. Perquè quede ben clar, cada comentari d’Ordine ve encapçalat per un títol en majúscules que sintetitza la moralitat o la «veritat» que vol destacar, suggerida pel passatge triat, com ara Cedir al poder dels llibres i no al dels diners, L’important no és guanyar la cursa sinó córrer bé. O: ¿És de debò inútil tot allò que no ens proporciona guanys? La pregunta, evidentment, és retòrica i s’ha de contestar amb un no ben exclamatiu. En la biblioteca d’Ordine no hi ha Arquíloc, ni François Villon, ni Bertolt Brecht. Ni Marx. Ni el doctor Johnson. 

La tria de textos va precedida d’un assaig introductori, titulat Si no salvem els clàssics i l’escola, els clàssics i l’escola no podran salvar-nos. Ordine hi exposa una sèrie de reflexions i recomanacions sobre els clàssics i l’ensenyament, basades en un saludable sentit comú. Resulten òbvies, és clar, però no deixen de tenir interès, perquè en la pràctica són ignorades —obviades— pel que es considera en l’actualitat pedagògicament correcte. 

Ordine recorda que a l’hora d’ensenyar literatura, com qualsevol altra matèria, no hi ha prou amb una bona preparació didàctica. El coneixement de la disciplina és el primer i la condició essencial, encara que això no agrade a la pedagogia imperant. A qui no domine una literatura determinada, cap manual que ensenye a ensenyar l’ajudarà a preparar una bona classe. Ordine assenyala també que la bona escola no la fan ni les tauletes ni els programes digitals, sinó els bons professors. Avui, en canvi, «preval la idea que le tecnologies digitals fan que una escola sigui una “escola moderna”». I denuncia la burocratització, estretament lligada a la didàctica, i la importància que es dóna als sistemes d’avaluació. Al final, l’únic que compta és la superació de les proves avaluadores. La consigna és teach to the test

El cavall de batalla de Nuccio Ordine és la deriva empresarial de l’ensenyament, que afecta a totes les disciplines universitàries, i no únicament les humanistes, com pensen alguns ingènuament. Així i tot, Ordine subratlla que en el que ell anomena «l’era de la superficialitat i la rapidesa», l’objectiu principal de la filologia, que, com va remarcar Nietzsche, és el de la lectura lenta, està cada vegada més marginat. Contra la superficialitat i el benefici econòmic com a referents principals, Ordine reivindica els clàssics, que «ens ajuden a viure perquè tenen molt a dir-nos sobre l’”art de viure”» i «sobre la manera de resistir a la dictadura de l’utilitarisme i del benefici». Davant aquest panorama esfereïdor, els clàssics representen l’única possibilitat de salvació, ja que, com diu Ordine, «el coneixement no s’abraça per guanyar diners, sinó sobretot per ajudar-nos a fer-nos dones i homes lliures, capaços de rebel·lar-nos contra els egoismes del present, per intentar que la humanitat sigui més humana». A més, «invertir en ensenyament i en cultura significa educar els joves en el respecte a la justícia, en la solidaritat humana, en la tolerància, en el rebuig de la corrupció, en la democràcia, amb l’objectiu de millorar també el creixement econòmic i civil del país». 

I què més? Sempre havia pensat que els clàssics serveixen, entre altres coses, per adquirir un sentit més precís dels matisos i de les complexitats, i, sobretot, per no fer el ridícul. Els clàssics no tenen res a veure amb l’èmfasi, ni amb la grandiloqüència, ni amb el moralisme apocalíptic. Sembla que al professor Ordine no li han fet molt d’efecte. 

Confesse que l’únic que m’ha interessat d’aquest llibre és la lectura d’aquest text de Francesco Guicciardini, que no coneixia: «No us sorprengueu que no se sàpiguen les coses del passat […] perquè si ho considereu bé, no tenim notícia veritable de les presents […] i sovint entre el palau i la plaça hi ha una boira tan espessa o un mur tan gruixut, que, en no poder penetrar-hi l’ull dels homes, el poble sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada