«Una forma de felicitat», un article d’Enric Sòria sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Enric Sòria ha publicat en el suplement literari del diari Levante un article sobre L’estupor de Josep Iborra, que porta per títol Una forma de felicitat. Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç.

Per a Sòria, els millors textos de L’estupor «són aquells en què l’autor s’encara amb la seua passió: la literatura. La interroga de formes molt diferents. Parla d’autors que admira: el fred constructor d’experiments textuals que és Valéry; Marcel Proust o la voluntat de reunir literatura i vida en una obra d’art suprema que recobre el temps; les virtuts descriptives de Josep Pla, o la subtil i fragmentària comèdia humana que va articulant Txèkhov; però sobretot parla de l’experiència literària: les diferents classes de lectors i escriptors, la representació del lector en la literatura —un article esplèndid, il·lustrat pel Quixot, el príncep Hamlet i les figures de Francesca i Paolo en la Comèdia dantesca—, els matisos que orlen la relació entre literatura i vida, etc. Hi ha tota una fenomenologia literària, molt aguda, molt viscuda i meditada, en aquest llibre».

Enric Sòria destaca que Josep Iborra havia contret amb la literatura, des de l’adolescència, «un vincle d’apassionada devoció. Ell mateix se’n devia sorprendre i tot. La literatura era per a ell molt més que un passatemps o un ofici; era un jardí de l’Edèn a la mesura humana, immediatament accessible, vivible, ara i ací», un vincle que pensava caducat en l’època actual. 

L’últim paràgraf d’aquesta ressenya remet al títol que l’encapçala, Una forma de felicitat, amb aquestes paraules: «Si Josep Pla es referia al seu ofici com la “diabòlica mania d’escriure” i Kafka es dibuixava ell mateix amarrat a la taula com un galeot al rem, alçant el braç en un crit angoixós i inaudible, la relació que Josep Iborra mantenia amb el seu ofici era tota una altra. El mal pot i ha de ser un tema de la literatura, però aquesta, en si, no és una passió diabòlica, sinó angèlica. La literatura, ens diu, és la pàtria feliç d’aquell qui la sap viure: “Comencem a llegir, a escriure, i en determinades obres sentim que un altre temps comença, amb la sensació dels qui iniciaven el seu viatge a Citerea. Si més no, em passa a mi (...) Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm que avança sense a penes notar-lo, sense pressa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”».